Dec 26, 2013

MACROPROBLEMES REALS, MICROPROBLEMES DISCIPLINARS



Som ja postdisciplinars? Som en procés de postdisciplinació o la hiperespecialització augmentarà? S’acaba la ultraespecialització i disciplinació dels sabers? Els seus rendiments són ja inevitablement decreixents i cal caminar vers perspectives postdisciplinars? Les universitats, escoles, acadèmies, administracions i el conjunt de la societat i dels ciutadans s’hauran de renovar en perspectives cada vegada més postdisciplinars?

Som en un moment on ja no n’hi ha prou amb lloables i retòrics esforços inter, trans i multidisciplinars? Cal fer un esforç més si volem ser postdisciplinars! Es pot escapar a la creixent ultradisciplinació? Els sabers, les professions, els treballs, la societat i els ciutadans han caigut sota la hiperespecialització com van caure en el fordisme i el taylorisme? Aquests foren hegemònics durant el capitalisme industrial però ara s'obren altres possibilitats en la societat postindustrial del coneixement i el capitalisme cognitiu?

Dec 13, 2013

FILOSOFÍA POSTDISCIPLINAR: MACROFILOSOFÍA



La macrofilosofía parte necesariamente de una concepción postdisciplinar. Quizás éste fue siempre el marco natural y más propio de la filosofía. Pues lo estrictamente disciplinar siempre le ha sido algo ajeno e impuesto. La deriva “disciplinar” moderna rompió con la condición clásica de la filosofía: el “amor al saber” sin condiciones, parcelaciones, restricciones, subordinaciones, predeterminaciones… ni mandarinajes disciplinarios y disciplinadores.



Ciertamente durante la modernidad se fueron escindiendo progresivamente las ciencias y todos los restantes saberes, llegando a la brutal y castrante hiperespecialización actual. A ello se opuso casi siempre la filosofía, que no quería dejarse reducir a un mero saber particular, delimitado y predeterminado. No quería convertirse en una disciplinada ciencia como las otras, una hiperespecialización más. 

La filosofía ha luchado contra la manía moderna a la ultraespecialización, si bien -ciertamente- con no demasiado éxito. Terminó convertida en microfilosofía, aunque mayoritariamente intentó no verse reducida a un canon muy concreto, parcial y resultado de castrantes exclusiones

Pero finalmente sacrificó la macrofilosofía y se limitó a lo microfilosófico y al canon heredado. Ello eliminó muchos legítmos problemas, objetivos y pensadores, que aumentaron las pérdidas detectadas en los cinco grandes volúmenes (que tampoco no agotan nada) de la Contrahistòria de la filosofía de Michel Onfray.

Dec 4, 2013

¿TOT ÉS POLÍTICA?



És tot política? Té sentit polititzar-ho tot? Tendim cada vegada més a polititzar-ho tot? La política està esdevenint una realitat, una actitud i un condicionant omnipresent en la nostra societat?



Creiem que així és. Aquestes preguntes cal contestar-les ara mateix afirmativament, encara que el futur pot canviar-ne la tendència històrica. És possible que la crisipost2008 acabi invertint la tendència. Però avui sembla que la política ho absorbeix tot. Cal preguntar-se doncs: Per què tendim a polititzar-ho tot? Per què considerem polítiques moltes més qüestions que els nostres pares i avis?



Evidentment hi ha moltes raons, però nosaltres ens centrarem en algunes de les més bàsiques, més macrofilosòfiques i més profundament vinculades a l’evolució recent de les societats avançades.

Nov 25, 2013

COGNITARIADO ES PRECARIADO


Hoy el cognitariado deviene precariado, tanto como el proletariado deviene cognitariado. Ésta parece ser hoy la dialéctica dominante en la turboglobalización, la sociedad del conocimiento y en el capitalismo cognitivo. Convertir aceleradamente el trabajo y el trabajador en trabajo cognitivo y en cognitariado.

La aceleración de los cambios y flujos económicos (que se imponen a los políticos) amenazan –al menos- en convertir toda seguridad en inseguridad, toda protección social en dependencia de los “mercados”, toda cognición en posible obsolescencia cognitiva y todo cognitariado en precariado.

Nov 21, 2013

PROLETARIADO ES COGNITARIADO



¿Determinan mejor la situación actual los términos “cognitariado” e incluso “precariado” que la tradicional de “proletariado”? Creemos que sí, pues entonces clarificamos un aspecto esencial de la condición contemporánea. “Cognitariado” (y en cierto sentido “precariado”) son expresiones que describen mejor nuestra condición en el actual “capitalismo cognitivo” y la turboglobalizada y postindustrial sociedad del conocimiento.
 

 
Hoy y cada vez más todos los trabajadores (incluso todo el  mundo) estamos al servicio de lo productivo y económicamente rentable. Ese es el mínimo común denominador del actual “pensamiento único”, pues minimiza cualquier otra consideración. Bajo ese pensamiento único y el hegemónico capitalismo cognitivo, en la actualidad todos nos convertimos en trabajadores cognitivos y dependemos totalmente del precio de mercado que obtengamos por nuestra cognición. Es decir nos hemos convertido en “cognitariado” que es –quizás- una nueva clase social o simplemente la condición existencial humana en la actualidad.

 
¿Quiere eso decir que ya no hay “proletarios” ni gente desposeída en la línea de lo que quería indicar con esa palabra Marx? Pues no, eso no es así. En la actualidad hay mucha miseria y la distancia entre ricos y pobres ha aumentado notablemente. Los ricos son cada vez más ricos y los pobres cada vez más pobres. Las nuevas realidades tecnológicas, económicas, sociales, políticas y culturales generan nuevas exclusiones, miserias y precariedades.

Nov 14, 2013

POSTMETAFÍSICA DELS PODERS



La filosofia més tradicional i metafísica ha tendit a usar els termes en singular, tot sacralitzant-los, abstraient-los, substancialitzant-los, essencialitzant-los y gairebé convertint en noms propis i personificats el que eren mers i vulgars noms comuns. 

Això la filosofia ho feia generalitzadament, però sobretot quan tractava de "termes-món" enormement abastadors i generals com: Ésser, Principi, Idea, Substància, Essència, Realitat, Naturalesa, Virtut, Llibertat, Humanitat, Raó, Progrés, Revolució... i per suposat: EL PODER.



Per això inevitablement la filosofia tradicional acabava parlant més d’aquests termes abstractes, sacralitzats i amb majúscules que no de les seves bases més empíriques, concretes, singulars, existents i –necessàriament- més problemàtiques. 

D'aquesta manera, la filosofia dominant durant segles imposava una “diferència ontològica” d’alguna manera inversa a la que teoritzà Heidegger. No és tant que els ens empírics, particulars i concrets fessin “oblidar” l’ésser més bàsic que els subjeu i els és condició radical de possibilitat.

Oct 29, 2013

PRETTY MAN: CAPITALISMO INVENCIBLE... CON ALGÚN DINERO


Llego un lunes frío y lluvioso a Lisboa. La compañía aérea me ha extraviado la maleta. He faltado a una cita por el desagradable ceremonial de ir adquiriendo cara de tonto a medida que confirmas que OTRA VEZ te han perdido la maleta y por la posterior reclamación. 

 
Sin el equipaje no tomo el taxi que me pide el cuerpo y subo al bus. Hace frío y caen algunas gotas, mientras yo voy con sandalias y camisa de mangas cortas. Constituyen mi “uniforme de viaje” pues las primeras son muy cómodas y la segunda es muy resistente y tiene muchos bolsillos para el pasaporte, tarjeta de embarque, cepillo de dientes, bolígrafo, agenda, antifaz para dormir… Es el kit del viajero que soy, al que hay que añadir mi disfuncional y pesado portátil.

Lisboa parece reírse de mí, que llevo más de 28 horas entre vuelos y tránsitos en un demencial trayecto Porto Alegre, Río de Janeiro, Roma y Lisboa.

Oct 16, 2013

AVENTURERS, VIATGERS I TURISTES



Un “turista” no és un “viatger” ni un “aventurer”. Això sí: la publicitat actual intenta identificar els tres termes, per a fer negoci amb els somnis de la gent. 

Si bé en algun moment pot tenir actituds tant de turista com d’aventurer, el viatger pròpiament no és cap dels dos. Per contra l’aventurer ho és amb total independència de moure’s o viatjar. Per això m’agrada pensar que tot filòsof és un aventurer... de les idees.

El turista actual majoritàriament és un viatger però a temps fixat i contractant guies-empreses per a que l’ajudin a jugar i creure's un aventurer. Molts juguen a ser “Indiana Jones” i per això viatgen a Petra i altres exòtics llocs amb còmodes paquets turístics i guies que destaquen on Spielberg va rodar exactament cada escena.

En canvi podem considerar que el viatger és una altra cosa i que viatja lliure d'un temps estipulat, no ho fa només per vacances ni té comprat per endavant el bitllet de tornada. A més, el viatger decideix on vol anar, mentre que el turista acaba anant allí on els touroperadors el volen portar. Encara que certament, el viatger és i sap que és en mans de molt més atzars que no el turista, pren personalment les decisions d'on, com i per a què vol anar, així com dels riscs que és disposat a prendre en el viatge.

Oct 6, 2013

CONTRA EL TURISME


Vivim en l'era del turisme, tant com en l’era del consum, de les masses, dels mèdia i Internet, de l'oci, de l'espectacle... Estic convençut que totes aquestes coses “estan” avui profundament relacionades (malgrat que no sempre ni necessàriament “són” tan relacionades). Totes remeten a una mateixa forma de viure i a un tipus específic de societat: la nostra.

Tot i que la crisi econòmico-política sigui molt greu, en els països avançats tots estem impulsats a viatjar molt. Sembla obligatori fer turisme. Els anuncis, els veïns, les administracions, la forma de viure... ens impulsen fortament a omplir les "vacances" amb una complexa programació i un esforçat treball "turístic"

Inconscientment (quan no de forma conscient) ens sentim obligats a fer productiu l'oci i el lleure. Sentim l'estranya necessitat de passar a tota velocitat d'un treball -que la majoria odia- a un consum quasiobligatori que molts estem aprenent a odiar, però que -els que no el poden tenir- deuen imaginar-lo meravellós i alliberador. 

Sep 21, 2013

SEGLE XXI: NECESSITA HEGEL O GUANYA NIETZSCHE?

Necessitem un Hegel? ¿És valuós i important Hegel pel pensament del segle XXI? Ens cal un Hegel més que altres filòsofs? O estem condemnats a ser mers epígons cada vegada més banalitzats de Nietzsche? Per què?


Ens preguntem pel valor que avui dia té Hegel per a fer filosofia i per a pensar sobre el nostre present, en el segle XXI. O si, com apunta Nietzsche, aquest tipus de filosofia ja no serà possible més i estem condemnats a desorientat microdiscurs. Malgrat l'agudesa i lucidesa de Nietzsche, reclamem la necessitat de filòsofs capaços d’emular avui dia alguna de les aportacions hegelianes fetes ja en les llunyanes primeres dècades del XIX. Inclús Nietzsche va fer quelcom similar una mica després, però els seus deixebles no semblen estar a l’altura del repte que Hegel plantejava.

Sep 8, 2013

¡SOSTENIBILIDAD POR LA GUERRA? ¿MÁS ALLÁ DE KANT?

En la actualidad, paz y sostenibilidad ecológica están sin duda profundamente unidas. El crecimiento demográfico; el agotamiento de muchos recursos minerales, energéticos y ecológicos; y –por supuesto- la avidez insaciable de hombres, empresas y Estados; hacen cada vez más plausibles las guerras por el control o apropiación de esos recursos. Ello incluye recursos tan básicos y modernamente tan menospreciados como el agua (como destaca el importante informe del Atlantic Council presentado el 2012 al presidente Obama). 

Por una dialéctica perversa, precisamente en la misma medida que destruimos y agotamos nuestro entorno ecológico, éste va revalorizándose y convirtiéndose en causa de más guerras y violencias. Es lamentable que en lugar de dedicar esfuerzos y recursos para hacer sostenible nuestra “pisada ecológica” en la Tierra y así garantizar que nuestros descendientes tendrán posibilidades similares a las nuestras; los Estados, empresas y mucha población se esfuercen por controlarlos, acapararlos o apropiárselos violentamente.

Aug 31, 2013

MICRO Y MACROFILOSOFIA EN RECIFE


Olinda
Como hay buena, mala, mediocre o excelente filosofía, lo mismo sucede para la micro y macrofilosofía. La buena microfilosofía es la mejor aliada de la macrofilosofía actual que tenemos la tarea imperiosa de construir. Juntas -micro y macrofilosofía- podrán restablecer en su valor humano, histórico y epistémico clásico-griego una filosofía que hoy pasa sus peores días y se pierde en el calidoscopio cognitivo impuesto por la creciente disciplinación y ultraespecialización de los saberes.

La microfilosofía ha tomado conciencia de su identidad con la historia de la filosofía, profundiza en el vínculo dialéctico e histórico del concepto (Hegel) en el canon filosófico clásico y busca el rigor en la profundización y la fidelidad al texto“Desconstruye” (Derrida) creativamente y hasta la extenuación la metafísica que Heidegger proclamaba “destruir” (dos posibles traducciones del término alemán “Abbau”). 

Aug 24, 2013

POLITICA ES CULTURA Y CULTURA ES POLITICA



La democracia actual tiene problemas políticos… pero también culturales (en el sentido amplio del término). La especie humana es una especie política y cultural, no por azar, sino por su misma condición biológica y social.

Tanto lo eusocial como el reconocimiento exigen que la política "parta de y respete a" la igualdad y -a la vez- la diferencia de los grandes agentes y sujetos sociales, es decir los ciudadanos en sus circunstancias (Ortega y Gasset) y su ser socio-cultural. Pues sólo así se superará la paternalista e insuficiente "tolerancia" ilustrada para profundizar en el respeto y el reconocimiento plenos.

Aug 17, 2013

¿ERES UN ESTUDIANTE-QUEST?

Siguiendo el conectivismo y la pedagogía más actual, hay que redefinir la naturaleza de los estudiantes para que consoliden su papel como el agente educativo más importante. Por eso los llamaremos “Estudiantes-Quest” en tanto que asumen el rol de agentes autónomos y proactivos de su “búsqueda-aventura cognitiva”. Ello incluye incluso que los estudiantes asuman en los MOOCs (cursos masivos abiertos y online) las tareas de corrección y evaluación inter pares. 

La idea es que los “Estudiantes-Quest” se comporten en todo momento como los científicos “profesionales”, que no tienen ningún profesor o gurú que les diga qué tienen que hacer en cada caso y sólo pueden preguntar a sus colegas o pares.

Aug 9, 2013

NOUS IDOLS FILOSÒFICS



Francis Bacon és potser el primer filòsof modern i un dels políticament més poderosos ja que va ser canceller de la monarquia anglesa. També va formular 4 falsos “ídols” que enganyen a homes i filòsofs. Però d'ídols n'hi ha molts més i, aquí, en proposem quatre de molt actuals i d'àmplia presència acadèmica.

Aug 5, 2013

MI PROFESOR ES UN MOOC

De triunfar, los MOOCs (Massive Open Online Courses o cursos abiertos telemáticos y masivos) podrían dar el paso definitivo para romper las paredes de las aulas; para liberar la clase del talento (o no) del ajetreado profesor allí presente; para dejar sin sentido las tradicionales hileras de sillas y mesas mirando frente a frente a una pizarra; para volver obsoletos aquellos buenos modos de pedir la palabra levantando la mano y esperando que el profesor lo viera y se la otorgara…

O yendo a lo verdaderamente esencial, los MOOCs serían la culminación de la destrucción de una ontología de la realidad donde el saber es “poseído” por unos pocos, mientras todos los demás no pueden acceder a él sino a través de la pleitesía y la imitación de aquellos pocos “poseedores”. Una concepción cerrada del saber donde éste y el conocimiento no son algo abierto a cualquier investigador, es decir: algo que uno hace en función de los propios intereses –evidentemente en colaboración con los demás, literalmente con todo el mundo-.

Aug 4, 2013

ANTINATURALITAT HUMANA?

Fins a quin punt es bo que l'home no sigui un animal? Fins a quin punt cal apartar-se de la naturalesa? Sens dubte els humans no som uns animals com els altres, però malgrat tot som també animals. I encara més: som indubtablement éssers naturals, en última instància dependents de la naturalesa i les seves lleis (aquí destaco el segon principi de la termodinàmica, però n'hi ha d'altres). Un ésser així, com els humans, pot i ha de ser d'alguna manera antinatural... ma non tropo. Sinó els perills són enormes, i en tenim ja terribles experiència i proves.

Primera paradoxa humana (que introdueix alguns matisos a l'amic Rafael Granero): precisament perquè l'humà és un animal especialment lliure dels instints (però no de tots ni totalment!), per esdevenir plenament “humà -i lliure-, li cal un ordre polític”. També li cal un ordre més amplament cultural, ja que no només ha de gestionar el conflicte entre els humans, sinó també l’existencial més individual (simplificant: contestant-se qui és?, d’on ve?, on va?, què ha de fer?, què pot esperar? etc.).

Jul 13, 2013

MAL I LLIBERTAT: Dr. JEKILL, Mr. HYDE O EICHMANN



Al no tenir la total determinació instintiva dels animals, la humanitat l'ha de substituir per un ordre social i cultural. La humanitat necessita afegir doncs a la seva base biològica instintiva: una certa determinació social, un ordre polític i una guia cultural

La total determinació instintiva fa que tot tingui un sentit impulsiu, no discutible i -per tant- hom estigui sotmès a un ordre natural compulsiu. Aquí no hi ha llibertat, però tampoc l'angoixa que genera

Ara bé, com que els humans no estem tant instintivament determinats com la resta d'animals, experimentem una gran angoixa que hem de superar socialment i compensar culturalment. Els humans patim la “por a la llibertat” (E. Fromm), el terror a l’"anomia" o manca de normes (fins arribar al suïcidi com va mostrar Emile Durkheim) i el pànic davant el caos.

Jun 29, 2013

KIERKEGAARD, DECISIÓ I EXISTÈNCIA


Sospito clarament que llegeixo a Kierkegaard bàsicament des d’altres autors: Agustí d’Hipona, els místics renans, Pascal, Kant, Hölderlin, Nietzsche, Weber, Rosenweig, Heidegger i en oposició a Hegel. Crec però, que s'ha emfasitzat massa l'oposició de Kierkegaard a Hegel, fins a tapar altres adversaris filosòfics i vitals  potser més importants.

Jun 28, 2013

SOSPITA, VIDA I FILOSOFIA CONTEMPORÀNIES



La sospita neix de la consciència que sovint ens enganyem, fins i tot en les coses que creiem més sòlides, objectives, compartides, reals... Encara més, la sospita neix de la convicció que necessàriament hem de posar a prova les nostres conviccions i seguretats, no només escrutar-les amb fred esperit crític o científic, sinó amb la més càlida, fèrria i apassionada lucidesa. Apareix així la necessitat radical de sospitar activament perquè sabem que, només així, podrem ser capaços de distingir veritat de falsedat, realitat de fantasia, sentit d’il·lusió...

Jun 24, 2013

BRASIL ¿CONTRA POLITICA Y OLIGARQUIAS TRADICIONALES?



No se entiende a los indignados, a las manifestaciones brasileiras… y en general a los Nuevos movimientos sociales (NMS) sin valorar la vieja política que rechazan. Hay que entender que -uno de sus consensos y reivindicaciones más básicos, comunes y profundos- es renegar de las políticas y oligarquías tradicionales.



Se oponen a un tipo de política y de partido que muchas veces cae y muestra su condescendiente sumisión a la famosa la ley de hierro de las oligarquías de Rober Michels. Una ley que tiende a promover siempre el gobierno de una minoría y, además, en su beneficio propio, aprovechándose del conjunto de la población. La ley de hierro de las oligarquías suele coincidir con la persistencia lampedusiana (todo debe cambiar para que todo permanezca igual) de elites extractivas.

Jun 21, 2013

INDIGNADOS. HOY: BRASIL



Excepto casos vandálicos, que hay que evitar, las manifestaciones actuales en Brasil son un signo positivo. Son enormes, multitudinarias, interclasistas, mayoritariamente pacíficas y cívicas. Muestran que las jóvenes generaciones y la clase media quieren tutelar cada vez de más cerca a la política y al gobierno.



Además gozan de la simpatía del conjunto de la ciudadanía y la "mayoría silenciosa" los ve como sus portavoces. De ahí su popularidad en todas partes, no siendo el Brasil ninguna excepción, sino todo lo contrario. Sólo la violencia de unos pocos puede bloquear, lo que es un hecho esperanzador.



Como el movimiento 15M o las primaveras árabes, muestran una enorme capacidad para coordinarse de formas nuevas y muy eficaces. Sorprenden al poder, a los políticos y a las administraciones, despertándolos de sus rutinas “partidarias” –cuando no corruptelas-. Inesperadamente las avenidas y las plazas devienen “ágoras” políticas y escenarios privilegiados para la ciudadanía.  



Jun 18, 2013

PODER(S)

La filosofia més tradicional i metafísica ha tendit a usar els termes en singular, tot sacralitzant-los, abstraient-los, substancialitzant-los, essencialitzant-los y gairebé convertint-los en noms propis: Ésser, Principi, Idea, Substància, Essència, Realitat, Virtut, Humanitat, Raó, Progrés, Revolució...

Per això inevitablement acabava parlant més d’aquests termes singulars, sacralitzats i amb majúscules que no de les seves bases més empíriques, concretes, existents i –necessàriament- més problemàtiques: els éssers o els ens; les idees o creences de cadascú; les diverses propostes de principis, substàncies i essències; els humans concrets; els diferents raonaments que volen tenir raó o què cerquen la Raó; les petites o grans millores que també generen petits o grans empitjoraments; els diversos intents i projectes de canvis revolucionaris...

Jun 12, 2013

EGOISME I ALTRUISME EN ELS HUMANS





Charles Darwin
Com explicar la coincidència (dual, contradictòria i paradoxal) en la humanitat de dos impulsos i tipus de comportament oposats: al bé i al mal, altruista i egoista, col.laboratiu i competitiu, amorós i cruel, empàtic i indiferent, angèlic i demoníac...?

Seguint el sociobiòleg Edward O. Wilson en podem trobar les causes biològiques bàsiques en dos tipus de processos i dialèctiques evolutives que són presents en la humanitat i tenen tendències significativament diverses. De tal manera que la paradoxa, la contradicció o la complexitat humana resultaria de la suma d’aquests dos tipus d’evolució.

Jun 4, 2013

CONTRA LA POLÍTICA EXTRACTIVA

Una política extractiva afavoreix que una elit extregui en benefici propi els recursos econòmics (impostos, hores de treball...) del conjunt de la societat, que –en conseqüència- no pot gaudir del seus esforços i treballs. Com que s’impliquen mútuament, una política extractiva afavoreix l'economia i les elits extractives. I, a l’inrevés, també el domini d’elits extractives reforça necessàriament una economia i polítiques extractives. 

Avui constatem empíricament la submissió de la política a l'economia, però és molt antiga -i sempre ha estat molt forta- la relació entre política i economia. Encara que hi poden haver diverses concrecions del sistema econòmic i del sistema polític, sempre estan íntimament vinculats. 

Quan una (o bé l'economia o bé la política) es configura extractivament, inevitablement augmenten molts les possibilitats de que l'altra també s'acabi configurant extractivament. 

L'extracció econòmica dóna recursos per a poder imposar polítiques que subordinin o excloguin a grans parts de la població. A l'inrevés, institucions polítiques que exclouen de la decisió a sectors socials, fàcilment generen economies extractores i expoliadores d'aquells mateixos sectors.

May 26, 2013

TRANSMISION DEMOCRÁTICA DEL CONOCIMIENTO ¡O BARBARIE!


Hoy se impone un reto inexcusable: la transmisión cognitiva… democrática, con calidad y al conjunto de la sociedad. No es meramente un ideal y una utopía, es una necesidad. Y el éxito o fracaso al conseguirlo, marca el éxito o fracaso de las sociedades.

Hoy para todos y en cualquier parte, el conocimiento es un valor en sí mismo. El capitalismo cognitivo y la sociedad del conocimiento se basan en generar conocimiento con alto valor añadido. Ahora bien, eso sólo es insuficiente, insolidario, peligroso e, incluso, puede bloquear la democracia.

May 18, 2013

POSTDISCIPLINAR: EL CONOCIMIENTO QUE VIENE


Una auténtica democracia y sociedad “del conocimiento” necesita empoderar cognitivamente a su población. También lo necesitan todos los países para mantener su capacidad internacional en el actual capitalismo cognitivo, postindustrial y turboglobalizado.


Ahora bien, hay múltiples bloqueos al empoderamiento cognitivo de la población. Su naturaleza es diversa pues algunos impedimentos son políticos y sociales; otros psicológicos, culturales, de valores y antropológicos; y aún otros son organizativos, académicos, disciplinares, institucionales…

Para superarlos se tiene que actuar en todos ellos a la vez. Y ello nos obliga a pensar de una nueva manera: holista y global, interdisciplinar y transversal, a la vez especializada y multifocalmente…
Lo micro y lo macro  deben potenciarse mútuamente: micro y macroeconomía, micro y macrohistoria, micro y macrofilosofía...

En definitiva debemos pensar “post - disciplinarmente”. Esto es: superar la actual hiperespecializada escisión académica de disciplinas, áreas, campos, ámbitos, tareas…

Evitar fronteras, jerarquías y secretismos. Entrecruzar colaborativamente departamentos, organismos, institutos, comités, centros… En definitiva: pensar, investigar y educar “postdisciplinarmente”.

May 16, 2013

RECONOCIMIENTO: CULTURA ES POLITICA



¿Por qué no reconocer lo cultural como digno de ser politizado? ¿Por qué resistirse a esa idea y a esa realidad, por otra parte tan obvias? 


La humanidad es definida unánimamente como ser cultural y como ser político. Pero, por contra, hay quien parece considerar lo cultural muy por debajo y menos digno que lo político. Lo cultural –piensan- no es suficientemente digno ni es cuestión primordial de la política, por tanto no debe ser politizado o –en todo caso- tal politización debe ser subordinada a otras cuestiones… más importantes, más dignas…


Es cierto que existen cuestiones muy imperiosas que son condición de posibilidad de la cultura: por ejemplo ¡la propia vida! Sin duda, para pensar, filosofar o tener cultura se tiene –como condición- que vivir. Primum vivere, deinde philosophari. Es cierto que hay necesidades básicas (comida, bebida, alojamiento…) sin las cuales no hay vida humana.


Pero también es verdad que sin la cultura no hay vida humana y que –además- nuestras necesidades de comer, beber, protegernos, la sexualidad… se satisfacen ¡culturalmente! Y no tan sólo biológicamente, como un instinto o una mera función corporal. La sociedad y el trabajo humano son cultura. La libertad, los derechos humanos, la solidaridad… son sin duda algo cultural, ¡no natural! Y la humanidad ha tenido que trabajar y evolucionar mucho para llegar mínimamente a ellos.

May 4, 2013

CRISI PASSIVA? CONTRA LA IDEALITZACIÓ!



L’amic David González explica que el “malestar europeu” i la duresa cruel dels temps actuals no esclati en una revolució com la del 1917, perquè avui “no es tracta tant de canviar sinó de conservar”. I cita una noticia que a molts ens ha deixat bocabadats, d’un dels països que havien encarat d’una manera més justa la crisi actual: “A Islàndia, on els banquers van ser jutjats, han tornat els conservadors, els de la bombolla. És la paradoxa dels nostres dies: ser revolucionari avui -cosa que semblen no entendre els que continuen llegint la realitat amb els manuals d'abans del 68- significa estar a favor del (maleït) sistema. I més, si s'està esfondrant.”



Certament, la majoria de la gent sembla moure’s entre l’astorament i la pregària. Uns encara maleeixen i no entenen per què no poden gastar igual o més que abans (oblidant que la immensa part de la població mundial mai no ho ha pogut fer). Altres ja donen per perdut aquell benestar i resen per a no caure totalment amb la debacle. Preguen: “Què no perdi el treball o la casa! Què no m’afectin massa les retallades i pugui recuperar alguna cosa de les preferents!”



Totes dues actituds són legítimes, especialment perquè s’ha arribat aquí amb autèntiques estafes i amb corrupció generalitzada. Entre una “festa” d’estafes, corrupció i despilfarrament gratuït, se n’ha anat en orris una part del futur de les noves generacions. I si no que els ho preguntin al jovent! Alguns se senten derrotats abans fins i tot de plantar cara i lluitar. Només així s’entén que des del 2008 hagin augmentat en aquest país un 8% els “ni-nis”, els joves que ni estudien ni treballen, el nivell dels quals ja era aquí especialment alt.

Apr 25, 2013

GLORIOSOS CAIGUTS DE LA GENERACIÓ LOOPING (1924-1935)


La generació avui més influent, és plena de genials i gloriosos “caiguts”. Malgrat haver mort, són molt vius i actuals en els debats intel.lectuals, filosòfics, polítics, socials, culturals... És una generació nascuda amb l’avió i que ha estat la primera de la història que s’ha mogut amb l’acceleració que permet l’aviació.


Durant la vida d'aquesta generació (segons Agnus Maddison), les milles recorregudes per passatgers d’avió passen de 28.000 milions en 1.950 a 2,6 bilions el 1998. Per això els membres que analitzem de la "Generació Looping" han estat els primers en ser "personalment" globals; en poder visitar, conèixer i influir "personalment" en tota la Terra.


Foucault (1926-84)
A més, han viscut tots els "loopings" de l’accelerat segle XX. Loopings cap a baix: guerres, genocidis, terrors, imperialismes, nacionalismes, cracs econòmics, confrontacions ideològiques, bombes atòmiques, carrera armamentística, terrorismes, revolucions, riscs, crisis... Hom pot pensar que d’altres generacions han viscut també esdeveniments terribles, però cap abans d’ella els va experimentar com a fets mundials, globals, terraqüis, dels que –inevitablement- ningú en podia escapar i que d’alguna manera afectaven a tots sense excepció.

Apr 16, 2013

GENERACIÓ LOOPING (1924-35): SUPERVIVENTS


Sorprenentment, avui la generació més influent, més citada i que més ens marca i guia (al menys en les nostres facultats de filosofia) va néixer en una dècada meravellosa que situem entre 1924 i 1935.

Les generacions i dècades “reals” mai no coincideixen massa amb els nombres rodons. Tampoc no solen tenir nom, sinó molt més tard del seu naixement i inclús el seu “floruit”. Mirant-ho amb distància crítica i macrofilosòficament proposo anomenar els nascuts entre 1924 i 1935 com la “Generació looping”.


El nom li escau perquè certament és una generació que neix i creix amb l’aviació, que es va convertint en una “realitat de masses”. Així, en 1927 Lindbergh es fa famós creuant l’Atlàntic en avió, en 1937 s’acaba l’era dels “dirigibles” quan crema el Hindenburg i, mentrestant, De la Cierva perfecciona l’helicòpter. Creiem que la fi dels "dirigibles" és un bon símbol de tot un món, una tecnologia i una cultura, que ja no podran ser els de la "generació looping".

Sobretot però,  els nascuts entre 1924 i 1935 mereixen el nom de "Generació looping" perquè maniobres arriscades, perilloses i que ho capgiren tot –com el looping- s'han convertit per a ells en una experiència reiterada. Mai abans cap altra generació va experimentar tants sobresalts i loopings continuats, seguits, un darrera l'altre, ara cap a d'alt pujant com un àngel o dominant la tècnica, ara cap a baix caient "en barrena" i a punt d'esclafar-se contra el terra. I -de moment- salvant el tipus al darrer moment i "sant tornem-hi!"

Apr 9, 2013

DIR LA "TESI DE LA TESI"




Oració inicial suplicant la benevolença dels deus: 
Oh magnànim lector! Tu qui aculls (o no), Tu qui escoltes (o no), Tu qui perdones (o no)! Llença un breu mirada displicent sobre les paraules d’aquest teu vil servidor. Són les humils reflexions (en el nombre “màgic” de 7) d’un ja força vell i cansat director de tesis doctorals o Doktorvater (no confondre amb Doktorwater!). Però sobretot ho són d’un ja bastant vell, esforçat, encara apassionat, encara esperançat, autoexigent, inclement, encara ingenu, masoquista, encara il·lusionat... escriptor... encara.


IMPORTÀNCIA DE LA "TESI DE LA TESI"

 1. S’ha d’escriure com els millors guions de Hitchcock: mai no pot desaparèixer l’enjòlit i -al final- res de la trama no pot quedar deslligat (tot i que es pot donar a conèixer el “culpable” des del principi). I si apostes per un "fals culpable", no facis cap pas en fals!

a. Una bona tesi doctoral ha de fer goig de llegir i ha d’arrossegar els lectors fins les conclusions. Ha de conduir els lectors del consens o sentit comú a l'intríngulis plantejat i demostrar inequívocament qui n'és "el culpable".

Apr 4, 2013

TURBOGLOBALITZACIÓ ENTRE FAUST I PEER GYNT



El capitalisme turboglobalitzat accelera enormement el temps i la insaciabilitat. Això té conseqüències contradictòries: d’una banda gràcies al progrés tècnic es “guanya temps” i possibilitats de dur a terme experiències i possibilitats abans senzillament impossibles. De l'altra banda, però, com que creixen molt més les noves possibilitats i expectatives de la gent, resulta que hom té la sensació que “manca temps”, que hi ha “més escassetat de temps”, que no tenim el mínim temps vital per a fer el que tothom ha de fer o experimentar durant la seva vida. 



Així esdevenim inevitablement: insaciables, competim sense fi contra nosaltres mateixos i contra tothomi, hiperconsumistes, abulímics, impacients, zaapejadors, inconstants, irreflexius... frustrats.

Mar 26, 2013

A LA INCULTURA PER L'ACCELERACIÓ





El coneixement i la cultura exigeixen temps. També ho exigeix la llibertat. Tots requereixen “temps lliure”. Per això una societat que tendeixi a minimitzar el temps lliure de la gent inevitablement acabarà sent una societat menys lliure i una societat de la incultura.



Algú que no tingui temps lliure i hagi de treballar a les ordres d’altri les 24 hores del dia, 365 dies a l’any i durant tota la seva vida, és a tots els efectes un esclau: ¡algú que no pot decidir per si mateix cap acte ni cap instant de la seva vida! Algú subordinat i que depèn totalment d’altri.



En molts aspectes les societats contemporànies avançades han guanyat i democratitzat les possibilitats d’accedir al coneixement, la cultura, els drets cívics i polítics... inclús al temps lliure. I tot això és necessari per a que fer una societat més lliure.

Mar 23, 2013

MARX PARA LOS NMS



El viejo Karl Marx no sirve o fundamenta tan solo a los movimientos políticos clásicos, especialmente los “marxistas” que se edificaron bajo su advocación aunque no siempre con plena fidelidad. También sirve y potencia muy fructíferamente a los nuevos movimientos sociales (NMS), que están sustituyendo aceleradamente los anteriores en la hegemonía política actual.

Por supuesto, Marx es un pensador que se propone una redistribución más justa de la riqueza social, pero también anticipa y comprende las necesidades humanas de reconocimiento social y autoreconocimiento personal. Denuncia y quiere revertir las alienaciones, al tiempo que defiende la libertad personal en la construcción de la política y lo común. Que algunos de sus seguidores (sin duda, no todos) hayan generado “gulags” y totalitarismos “reales” en su nombre, no niega esas otras potencialidades claramente emancipatorias y de plena actualidad hoy.

Mar 19, 2013

XINA: RECUPERA EL SEU LIDERATGE?


Sovint explico als meus alumnes que en 1450, la majoria dels 350 milions d’habitants que hi havia en el món eren concentrats en el 7% de les terres agrícolament més productives: Japó, Corea, Indonèsia, Indoxina, Índia, Àsia occidental islàmica, Europa, les civilitzacions azteca i inca i –molt destacada- la Xina. Fins al punt que la població xinesa representava més del 30% de la població mundial (enfront del 25% que representava Europa i el 20% de l’Índia).

En aquell moment anterior al “descobriment” europeu d’Amèrica, només l’1% de la població mundial vivia en ciutats, però de les 25 ciutats més poblades de la Terra, 9 eren a la Xina (incloent la primera), mentre que només 5 eren a Europa (sent París la 4a del món). Encara més, cap a 1450 i poc abans de les respectives grans expansions oceàniques, el regne de Portugal només tenia al voltant d’un milió d’habitants i l’espanyol al voltant de 6 milions, mentre que la Xina en tenia llavors al voltant de 115 milions. I l’historiador William McNeill afegeix que a la Xina “els ingressos estatals eren probablement cent vegades més elevats que els de Portugal”.

Mar 15, 2013

SITUACIONISTAS ¿LOS PRIMEROS "INDIGNADOS"?


En medio de una indignación que, lejos de apaciguarse, está aumentando considerablemente, ha muerto Stephane Hessel. Es el autor de un panfleto afortunado ¡Indignaros! que, en el ya lejano 2011, conectó con el estado de ánimo predominante en el movimiento del 15M o de “los indignados”.

 
En un lenguaje claro, sencillo y directo, Hessel denunciaba la apatía que dominaba en la política oficial e, incluso, en las calles en plena crisis del 2008, de las hipotecas “subprime”, la burbuja financiera, la "deuda soberana" y la corrupción política… Recordaba los muchos motivos de indignación, pero también de politización, que la gente –y sobre todo los jóvenes- tenían ante las narices y que parecían aceptar pasiva y sumisamente.

Feb 19, 2013

M'ESPIEN? DONCS EXISTEIXO!


Sabem que tota mediació (i totes les TIC ens mediatitzen) ens fa detectables, cognoscibles... i a la llarga predictibles. 

Ho fa el Facebook, però no només ell. Qui no el fa servir, que no es cregui que per això ja és invisible i que evita tenir un dossier sobre ell a algun lloc. L'extimitat d'Internet (una aparent intimitat que en realitat va molt lluny del nostre control) i per a les TIC forma part avui de la nostra condició com a ciutadans de societats tecnològicament avançades.

Sempre s'ha sabut que per a control.lar algú cal saber què o qui estima, què fa, quins amics té, amb qui i de què parla... I cal reconèixer que normalment som força predictibles nostres costums, inclús en els vicis. Per això tradicionalment sempre s'ha cercat l'amant, l'addicció, l'amic xafarder, la rutina... concrets de cadascú. En definitiva: el seu punt dèbil!

Feb 15, 2013

CINEMA: ART I SIMULACRE CONTEMPORANI?



Més que "viure", "som" en una societat de masses, del consum i de l’espectacle (Debord). Som en una societat tecnològicament molt avançada, fascinada per l’audiovisual (“homo videns” de Sartori) i on la imatge i el simulacre substitueixen la realitat (Baudrillard i la societat del simulacre).


Només amb aquestes indicacions ja podem entendre perquè sembla que l’art prototipus del present és el cinema i no la literatura, la poesia, l’escultura o, inclús, la pintura. Avui l’art ha de ser un capaç d’esdevenir espectacle de masses, ha d’exhibir una gran capacitat tecnològica i “explotar com un foc d’artifici” d’efectes visuals que deixin bocabadats els espectadors; encara que la història falli o el guió sigui tòpic i mediocre. 

Avui tot ens exigeix un art que permeti un entreteniment de “gran guinyol” i que amagui la trista realitat de la crisi post2008. Tot es confabula per un art de consum fàcil, immediat, en grans dosis i –sobretot- no obligui a pensar i es pugui rebre passivament.

Feb 5, 2013

TARDANA CIÈNCIA DE L'OCI

És curiós i força significatiu que l’oci, el lleure, el temps lliure... (com vulgueu dir-ho) no fossin estudiats científicament fins fa relativament poc. Sens dubte, hi intervé que -en el cristianisme- l’oci, el lleure, el temps lliure... han estat considerats pecaminosos pràcticament sempre. 

Pels catòlics, “l’oci era la mare de tots els vicis” (recordeu que segur que us ho deien els vostres avis). Pel cristianisme reformat (Weber) com que la probitat i l’èxit aconseguit amb el propi esforç era una significativa garantia de salvació, l’oci podia posar-la en perill. Certament, oci, lleure i temps lliure comportaven renunciar –encara que fos temporalment- a la tasca suprema de la salvació i, per tant, córrer el perill de sentir angoixa. I aquí té raó Kierkegaard: de normal la gent vol evitar experimentar angoixa a qualsevol preu, perquè en darrer terme l’obligaria al salt religiós o existencial.

Jan 31, 2013

IMAGINARI REVOLUCIONARI


És molt significatiu i instructiu l’imaginari de les revolucions, en concret les seves representacions plàstiques o icòniques. Si agafem per exemple la Revolució francesa de 1789, tenim el molt representatiu quadre del pintor revolucionari per excel.lència Jacques-Louis David Jurament del Jeu de Paume, el 20 de juny del 1789. David va ser membre de la convenció, jacobí convençut i amic de Marat i Robespierre. Altra cosa és que –després de salvar amb molta sort la vida i ser "perdonat" per Napoleó- es va retirar de la vida política i va ser el pintor predilecte del nou emperador.

Ara bé si analitzem breument el quadre podem veure un inici de la revolució molt menys multitudinari del que normalment ens imaginem. Notin que les “masses” del poble parisenc són uns pocs personatges en uns força alts i incòmodes finestrals. Recordem que al Jeu de Paume s’hi jugava a una espècie de frontó, i que efectivament tenia l’estructura que podem veure al quadre d'altes parets nues i uns finestrals a una altura considerable.

També hi podem veure una sèrie de figures que tampoc no solem associar a les revolucions. Per exemple just al mig i al davant hi ha tres sacerdots que s’abracen, simbolitzen tres perspectives religioses diverses: un monjo amb hàbit blanc, de negre l’Abbé Gregoire (clau en l’abolició dels privilegis de nobles i clergues) i un pastor protestant. Si mirem les figures també tenim certes sorpreses respecte l’habitual imaginari “revolucionari”.

Jan 25, 2013

DEFINIR FILOSOFIA, AVUI



La filosofia actualment ha perdut gran part del seu sentit i actitud originals. Ara i sobretot per a l'acadèmia, és “microfilosofia”. I cal que s'atreveixi a ser també “macrofilosofia”!
 

“Microfilosofia” és el saber que se centra gairebé en exclusiva en un cànon filosòfic (p.e. de Tales a Derrida). És per tant una disciplina entre d’altres i igual a altres, que bàsicament se centra en les seves qüestions específiques: quin filòsof va influir en quin altre, quines idees li va transmetre i quines els van fer enfrontar-se, sota quins arguments, en quines obres...

“Macrofilosofia” –en canvi i com a la Grècia clàssica- s’interessa per tot saber. És “amant del saber”, sigui quin sigui aquest. És “amant del saber” i no simplement “amant dels filòsofs” o, inclús, “de les filosofies”. Per tant la “Macrofilosofia” és un metasaber que, tot i aprendre del cànon filosòfic heretat, té el seu interès primordial en les qüestions mateixes i no en els filòsofs i les seves obres. 

Jan 22, 2013

BARBÀRIE EN LA CULTURA. I EL PENSAR-VIURE ALTRE?


Walter Benjamin avisava lúcidament que “tot el patrimoni cultural [...] té inevitablement un origen en què no pot pensar. Aquest patrimoni deu el seu origen no només a la suor dels grans genis que l’han creat, sinó també a l’esclavitud anònima dels seus coetanis. No existeix document de cultura que no ho sigui alhora de barbàrie.” Amb similar inquietud, Bertolt Brecht es preguntava amb sarcasme: “Un triomf a cada pàgina [dels llibres d’història]. / Qui en preparava els banquets? / Un gran home cada deu anys. / Qui en pagava les despeses?”

Hem d’acceptar, amb Benjamin i Brecht, que la cultura i la incultura, el coneixement i la barbàrie, soler ser terriblement properes i, sovint, sagnantment indestriables. També en la turboglobalitzada, postindustrial i neolliberal “societat del coneixement”, s’hi amaguen nous tipus de barbàrie, ja siguin banalitzats, ja siguin legitimats per estranyes “necessitats”. Fàcilment els avenços en coneixement i cultura esdevenen poderosos agents de barbàrie ("Coneixement i cultura. Agents de barbàrie?", CIDOB-United Nations University, 2012, en castellà i en anglès).

Quan la “voluntat de poder” domina totalment “l’aspiració al saber” (recordeu la màxima de Francis Bacon “saber és poder”), fàcilment es passa de proclames de progrés a noves formes de dominació. Llavors –com apuntava Clausewitz- el “coneixement” i la seva capacitat tecnològica poden ser simplement nous mitjans per a continuar fent la guerra d’una altra manera i així estendre la barbàrie.