Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Interconstitucionalidad, la Interculturalidad y la In...

Jan 22, 2013

BARBÀRIE EN LA CULTURA. I EL PENSAR-VIURE ALTRE?


Walter Benjamin avisava lúcidament que “tot el patrimoni cultural [...] té inevitablement un origen en què no pot pensar. Aquest patrimoni deu el seu origen no només a la suor dels grans genis que l’han creat, sinó també a l’esclavitud anònima dels seus coetanis. No existeix document de cultura que no ho sigui alhora de barbàrie.” Amb similar inquietud, Bertolt Brecht es preguntava amb sarcasme: “Un triomf a cada pàgina [dels llibres d’història]. / Qui en preparava els banquets? / Un gran home cada deu anys. / Qui en pagava les despeses?”

Hem d’acceptar, amb Benjamin i Brecht, que la cultura i la incultura, el coneixement i la barbàrie, soler ser terriblement properes i, sovint, sagnantment indestriables. També en la turboglobalitzada, postindustrial i neolliberal “societat del coneixement”, s’hi amaguen nous tipus de barbàrie, ja siguin banalitzats, ja siguin legitimats per estranyes “necessitats”. Fàcilment els avenços en coneixement i cultura esdevenen poderosos agents de barbàrie ("Coneixement i cultura. Agents de barbàrie?", CIDOB-United Nations University, 2012, en castellà i en anglès).

Quan la “voluntat de poder” domina totalment “l’aspiració al saber” (recordeu la màxima de Francis Bacon “saber és poder”), fàcilment es passa de proclames de progrés a noves formes de dominació. Llavors –com apuntava Clausewitz- el “coneixement” i la seva capacitat tecnològica poden ser simplement nous mitjans per a continuar fent la guerra d’una altra manera i així estendre la barbàrie.

Ningú no dubta avui que el coneixement s’ha convertit en el sector productiu més poderós i efectiu; ara bé i malgrat això no sabem com evitar que sigui instrumentalitzat per la incultura i la barbàrie. Domina cada vegada més un saber purament pragmàtic i instrumental, poderosament performatiu i amb enorme capacitat de domini tècnic. Un coneixement cec i indiferent, ni ètic ni polític, ja que s’imposa a qualsevol decisió política i democràtica (com en l’actual crisi econòmica).

A més està esdevenint un “Pensament únic” hegemònic en les grans institucions econòmiques i polítiques internacionals (l’anomenat “Consens de Washington”), i –el que és encara pitjor- en la major part dels governs “democràtics”. Fins i tot qualsevol altre tipus de saber i cultura, apareix cada vegada més com a condemnat a la impotència, la marginalitat política, el fracàs històric, la més absoluta irrealitat...

Per això, la filosofia es tractada avui per les institucions com un mer divertiment, i amb ella l’ètica i la crítica política. El menyspreu només desapareix quan l’argumentació crítica pot tenir efectes electorals, en el qual cas se l’acusa de “manipulació electoral” i és perseguida –fins i tot amb recursos “legals” com vol fer avui el PP-.   

La creixent reducció del “coneixement” a instrumentalitzat performativa i amb efectes productius i/o destructius (militars...), no només es perillosa en si mateixa (que ho és). A més, té l’efecte de marginar, invisibilitzar, bloquejar, excloure i impedir qualsevol altra possibilitat de saber o cultura alternatius. Això és molt perillós perquè, per a que “un altre món sigui possible”, ha de ser possible pensar-lo, intuir-lo, imaginar-lo, posar-s’hi d’acord...

En cas contrari, mai no podrem caminar cap a ell i mai no el farem possible. “L’altre món a construir entre tots” romandrà una mera possibilitat que la humanitat –tots- vam deixar de banda i per la qual no vam apostar tot el que calia.

Certament, l’actual pensament únic turboglobalitzat és tant productiu que, qui –individualment o com a poble- se’n despisti massa, en unes dècades resta condemnat al fracàs econòmic i la subordinació política. Encara més ràpid es produeix la degeneració si s’hi afegeix corrupció, l’espoli d’“elits extractives”  i cròniques deficiències democràtiques. Això és el que ens està passant en la crisi actual, on ha explotat i aprofundit el que no vam voler veure ni tallar durant els anys de “bombolla”.

El "pensament únic" té el pervers efecte de bloquejar la capacitat col.lectiva humana d’imaginar i posar-se a construir conjuntament un “nou món” (més just, lliure...). L’hegemonia actual del “pensament únic” –d’un pensament únicament fascinat pel benefici monetari i la competitivitat en el domini tècnic- té també el “dany colateral” de bloquejar i eliminar darwinianament tots els sabers alternatius i tota la resta de cultures històriques de la humanitat.

El “pensament únic” culmina “l’epistemicidi” (la mort violenta de sabers i epistemes) que segons Enrique Dussel i Boaventura de Sousa Santos es va iniciar amb la colonització. Moltes, riques, creatives, lúcides i suggestives cultures (que avui sabem que eren en molts diversos nivells de desenvolupament) van ser destruïdes arreu del món amb la colonització europea i el posterior imperialisme occidental. De la mà de la més agressiva voluntat de domini, d’espoliació i –molt sovint- d’extermini, llavors es va fer un perillós salt en la globalització, que s’ha aprofundit, radicalitzat i accelerat amb la turboglobalització actual.

Tots sabem que hi ha un riquíssim patrimoni genètic i de diversitat d’espècies naturals, del qual avui s’ha de fer responsable la humanitat, precisament perquè tenim el poder i capacitat de destruir-lo. També sabem que protegir-lo és la millor manera per a que la humanitat es protegeixi a si mateixa, davant futurs –propers- canvis climàtics i del medi ambient.

No obstant això, sovint oblidem que també cal salvar i protegir el propi patrimoni cultural i civilitzatori de la humanitat, ja que l’estem destruint potser encara més ràpidament i radicalment que el natural. Ningú no dubta que el seu valor intrínsec és inqüestionable. Però ara vull destacar que té un imprescindible valor com a conjunt d’experiències diverses i formes “altres” d’encarar la vida. Ens són (i amb tota probabilitat, en seran) d’immens valor davant el destructiu procés de reducció cognitiva que avui sembla culminar, amb un “pensament únic” merament productiu, performatiu, individualista, competitiu, tecnològic, economètric... 

Difícilment es podrà mantenir a llarg i mig termini l’actual deriva de despilfarrament ecològic. Les dades diuen que, cada any, malbaratem (i sense apaivagar la fam i misèria de gran part de la humanitat!) gairebé 5 vegades el que produeix tota la Terra durant el mateix temps. Haurem d’imaginar –doncs- com viure d’una manera “altra” que sigui més sostenible, més justa... i moltes altres coses.

Per tant no podem destruir i oblidar les formes culturals i civilitzatòries que la humanitat ha usat per a viure en èpoques menys fàcils, de menys riquesa, sense tant domini de la naturalesa, amb molta menys producció, consum i despilfarrament... Haurem segurament de tornar a viure en condicions similars...

No obstant això, no sabem com fer-ho i ens costa moltíssim -inclús- imaginar com ho podríem fer! Però alhora, amb total imprudència i mensypreu, destruïm qualsevol altra cultura i forma civilització que no sigui la present. Menyspreem i oblidem cultures que semblaven millor adaptades al seu entorn, formes de vida aconseguien respondre eficaçment a situacions més dures de vida. Si com es possible que passi, algun dia hem de retornar a viure en situacions de carestia, el seu exemple ens podria ser de vital interès. I naturalment ens podrien ensenyar moltes altres coses... si fóssim capaços d’atendre a aquelles formes de vida i escoltar-ne els consells.

Per això és un terrible gest de barbàrie i incultura destruir-les, inclús acceptant que en aquelles cultures també hi arrelava la barbàrie (com en tot l’humà; ens avisa Benjamin però també el sociobiòleg Edward O. Wilson). Per això, la seva llarga destrucció a través de la globalització colonial i imperial, i la turboglobalització monàdica actual, és alhora un gest de bàrbara estupidesa i de la més estúpida barbàrie.

Simplement sembla fruit de la cega pulsió autodestructiva, perquè així seguem el nostre propi futur. Tallem les possibilitats humanes per a adaptar-se culturalment a l’incert avenir.

D’aquestes coses parlaré a les VIII Jornades de Filosofia a Lleida, el 8 i 9 de març 2013, a la seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, i que tenen el títol genèric: “Veritat i realitat en els nostres dies”.

No comments:

Post a Comment