Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Interconstitucionalidad, la Interculturalidad y la In...

Aug 9, 2013

NOUS IDOLS FILOSÒFICS



Francis Bacon és potser el primer filòsof modern i un dels políticament més poderosos ja que va ser canceller de la monarquia anglesa. També va formular 4 falsos “ídols” que enganyen a homes i filòsofs. Però d'ídols n'hi ha molts més i, aquí, en proposem quatre de molt actuals i d'àmplia presència acadèmica.

Primer, però, recordarem breument els que va proposar Bacon. Ho va fer a la seva obra metodològica Novum Organum on precisament es proposava superar aquests enganys, aprendre a pensar correctament i construir el veritable coneixement. Amb exemples nostres per a facil.litar-ne la comprensió, exposarem breument els quatre “idola” de Bacon:


Francis Bacon
1) El primer engany és el “de la tribu” i es produeix quan, enlloc de recercar la naturalesa mateixa, hom vol conèixer-la seguint les creences humanes i del propi grup o tribu. Llavors desconeixem la naturalesa imposant-li les nostres imaginacions, metàfores i formes de pensar. Això passa, per exemple, a l'afirmar que hi ha forces naturals antropomòrfiques que es mouen per amor i odi, simpatia o venjança, etc.

2) El segon tipus d'engany té un origen més individual i s’anomena “de la caverna” ja que neix de les personals tendències o defectes de formació. Un exemple seria: quan hom va tenir una mala experiència infantil a l’aprendre a nadar, després sempre insisteix en què nadar és antinatural o impossible pels humans.

3) El tercer tipus d’ídol neix “en el mercat” de resultes de les superficials i interessades relacions humanes. "En el mercat" -segons recorda Bacon amb plena actualitat- els homes s'enganyen mútuament tot manipulant el sentit de les paraules. És el cas quan hom insisteix, per exemple, que vendre una cosa feta malbé no és cap estafa.

4) I finalment el quart engany és l’ídol “del teatre” ja que s’origina en l’escenari filosòfic pròpiament dit. Aquí falsos filòsofs i professors imposen els seus dogmes i manies, enlloc de confessar la seva ignorància i seguir una recerca veritable del coneixement. Així acaben tenint gran reconeixement i tradició falsedats manifestes com que la Terra és plana i no es mou.

Doncs bé, també nosaltres ens hem topat al llarg de la nostra vida amb ídols semblants i no recollits pel Canceller Francis Bacon. N'exposem quatre més com avís de tots els estudiants i simpatitzants de la filosofia. 

Certament, alguns ens són molt simpàtics i que els vam estimar i considerar correctes (inclús els més profunds i valuosos) en alguna etapa de la nostra vida. Flaubert va afirmar "Madame Bovary sóc jo", doncs bé hem de confessar que en molts sentits aquests "ídols" som nosaltres mateixos. 

1) El primer dels nostres ídola o enganys filosòfics, l’hem anomenat “síndrome fahrenheit 451” en honor de la novel.la homònima publicada en 1953 per Ray Bradbury i la pel.lícula del 1966 dirigida per François Truffaut. Allí es persegueixen els llibres amb un cos d'antibombers que els cremen. Per això alguns resistents, s'aprenen els llibres de memòria i els reciten als interessats.

Malgrat simpatitzar totalment amb la defensa de la saviesa, la lectura i la cultura que presideix aquestes obres, aquest ídol és un seriós avís als estudiosos que (sense la justificació de cap dictadura ni censura) confonen la veritat dels llibres amb la veritat de la realitat, la naturalesa i el món.

Certament i com passa a fahrenheit 451, sovint hi ha estudiosos tan hiperespecialitzats i microtextuals que acaben limitant-se a ser intèrprets, portaveus o testimonis d’una única obra o text. Es converteixen en homes-llibre, ja que es limiten a rellegir-ne un i guardar-ne memòria, com si avui els llibres –i tot el que representen- fossin perseguits o només n'hi haguès un de valuós.

Aquest error té una component heroica i mística que el fa atractiu, però cal reconèixer que avui no vivim –de moment- en la societat distòpica que planteja Bradbury i que, tant la cultura com la filosofia, tenen moltes altres i importants amenaces.

2) El nostre segon ídol l’anomenem “síndrome Pierre Menard, autor del Quijote” en honor del conte homònim de Jorge Luis Borges.

Menard estudia tant el Quixot que arriba a empatitzar absolutament amb la lògica amb què es escrit. Això arriba a l'extrem que el pot escriure prenent exactament en cada moment la mateixa decisió estilística i narrativa que Cervantes. És una mera reproducció o bé un autèntic acte de creació, on la coincidència no és l'important?

Aquí també som davant l’error de confondre la vida i la veritat amb un llibre. Certament no és com Don Quitxot, que creu que la realitat és com els llibres de cavalleria, però sí creu que l’escriptura d’un llibre (sobretot si és molt inspirat) respon a una lògica absoluta que, d’alguna manera, un estudiós prou hàbil i dedicat pot explicitar i reiterar.

Així aquest estudiós “perfecte” esdevé literalment un "home-llibre" perquè s'identifica tant amb un (incloent la seva singular lògica escriptural profunda), que és capaç de reescriure-la sencera entenent, subscrivint i emulant totes i cadascuna de les opcions d’estil o de concepte que la caracteritzen (o que va prendre en el seu moment l'autor original). 

Així aquella obra (El Quijote, a l'exemple de Borges) ja no seria finalment obra d’altri, sinó també d’un mateix. Ja no seria una obra aliena que hom ha de llegir i interpretar, sinó creació total des de si mateix, amb l’únic matís que algú abans ja havia fet exactament el mateix camí escriptural. Tindríem doncs una única obra, però dos autors molt llunyans en el temps i l’espai; que aviat podrien ser tres... o molts més. 

Tots ells haurien aconseguit identificar-se fins a tal punt amb l’escrit analitzat que literalment el tornarien a reescriure amb total fidelitat i precisió. Tots ells serien "homes-llibre" d'un mateix i únic llibre, salvant precisament l'autor clàssic original que -normalment- va escriure també altres llibres i va tenir una vida "normal".

Curiosament aquí el menys "home-llibre" en seria l'autor original; cosa que ens hauria de fer reflexionar i exclamar (emulant Aristòtil): "amic de Plató -i de qualsevol llibre per important que sigui- però més de: la vida, la realitat, la història, la naturalesa, la humanitat..." 

Certament, els nostres dos primers idola tenen quelcom d'heroic i sublim, malgrat ser tan radicalment insensats com impossibles. Cal reconèixer però que, en el fons, remeten a un profund impuls en molts dels nostres estudis i estudiosos acadèmics.

Potser per la influència de les anomenades “religions del llibre” (jueva, cristiana i islàmica), notem l’impuls i la fascinació que ens produeix pensar: que tota la veritat estigues continguda i perfectament comunicada en un sol i perfecte llibre. Llavors conèixer seria re-conèixer aquesta veritat tot llegint el llibre on és comunicada... i res més. Ja que, això darrer seria una completa pèrdua de temps.

En contra del que ja avisà Galileu al Saggiatore: el món estaria escrit amb els mateixos caràcters que els llibres escolàstics, i no en triangles, quadrats i altres elements matemàtics. El llenguatge verbal, construït convencionalment pels humans, es demostraria finalment com un llenguatge diví que expressa la realitat mateixa (l'ésser o el sentit últim) de les coses, la realitat, el món... i nosaltres mateixos incloent els aspectes més secrets.

3) El tercer error l’hem anomenat “síndrome New Age o del descobriment de la sopa d’all”. L’hem anomenat així perquè es presenta reiteradament i de manera molt arquetípica en el dispers gènere New Age del llibre d’autoajuda o de savieses meravelloses “finalment desvetllades”.

Ara bé, com amb la humil sopa d’all, en realitat no són sinó el re-descobriment o reiteració d’unes bones idees bàsiques ja molt antigues i força conegudes.

En el món acadèmic aquest idola té conseqüències molt pitjors que la compra d’un llibre gens innovador i que conté consells que –precisament per ser molt coneguts- no poden fer massa mal. En el món acadèmic i universitari provoca un error molt reiterat en les tesis doctorals i llibres de famosos que no tenen cap idea nova a aportar: es presenten com a pròpies o del que signa idees que clarament van formular i popularitzar altres pensadors anteriors (als quals, a més, s'evita curosament citar).

El pitjor es que, normalment, no estem parlant de casos on s’han perdut les fonts o la memòria d’aquell primer descobriment, sinó que –bàsicament per mandra o, encara més, per vanitat i voluntat d’engany- n’amaguen els indicis i intenten fer passar com a descobriments propis o innovacions de l’autor estudiat coses que no ho són.

4) El darrer engany o ídol que ara volem recollir (conscients que n’hi ha molts més) sembla contrari a l’anterior, però creiem que si es mira bé no ho és. L’hem anomenat “síndrome Eberhard”. L’hem anomenat així en honor de l'oscur professor alemany deixeble llunyà de Leibniz a qui Kant va haver de dedicar en 1791 l’escrit de significatiu nom: Sobre un descobriment segons el qual tota nova crítica de la raó pura resulta supèrflua davant d’una altra d’anterior.

Kant responia així a l’acusació que li havia fet el catedràtic Eberhard. Resumint: que bàsicament totes les grans innovacions i aportacions vàlides de la seva Crítica de la raó pura ja havien estat intuïdes i plantejades pel gran filòsof Leibniz. Ara bé tots sospitem -amb Kant- que sovint sense la lectura dels autors que finalment expliciten del tot un cert "sistema filosòfic", molta gent no se n'haurien ni adonat que hi havia importants antecedents... que ja en algun moment havien dit alguna cosa semblant. 

Sens dubte, cal reconèixer que Leibniz va ser molt innovador i anticipador pel que fa a la tesi de la idealitat o no existència independent de l’observador tant de l’espai com del temps. Però nosaltres no apuntem aquí a coses tan profundes que, d’altra banda, encara s’estan aprofundint avui dia amb la teoria de la relativitat o amb la quàntica.

Ens limitem a denunciar l’error acadèmic força reiterat d’altra banda, no de repetir com a propi quelcom d’altri que tothom coneix, sinó de treure mèrits a gent que ha fet importants aportacions, simplement mostrant que –ben mirat i precisament gràcies a haver llegit l’obra del criticat- alguna cosa de semblant ja va dir algú abans.

Segons aquest síndrome sempre és possible (reiterem: precisament gràcies a què hem llegit l’obra que ara critiquem) trobar antecedents de qualsevol descobriment, trencament o innovació. Aquest és un ídol molt fàcil de seguir perquè, certament, res no surt del no-res i tots els grans descobridors –fins i tot els més trencadors- sempre ho van fer prenent suport en d’altres. 

Com va dir Newton: som nans que hi veuen més lluny que els gegants del passat, gràcies a que som pujats damunt les seves espatlles. Això és cert, però cal evitar convertir en nans a genis, simplement perquè eren en diàleg amb altres genis i perquè tota gran idea d'alguna manera està emparentada amb moltes altres grans idees o, al menys, a unes mateixes grans problemàtiques

En aquests casos hom ha de ser capaç de contagiar-se de la grandesa (d'aquelles grans idees) per a valorar-ne l’aportació que fan, el gir creatiu que generen en les problemàtiques i perspectives, l'ajuda que representen per a pensar d'una manera altra o creativa... 

També cal no oblidar –com deia Bernard Shaw- que sovint l'únic pecat de molts grans pensadors i innovadors ha estat: néixer més tard... de molts altres pensadors i descobridors. A més, en darrer terme, la humanitat és una espècie pensant i cap humà no és cap illa dins d'ella (on és educat, format, motivat...). I a més, encara que els humans no en puguem explicitar "l'amagada arrel comuna" (Kant), segurament totes les problemàtiques es relacionen entre si perquè el món i la realitat sembla que ha de ser una... o íntimament vinculada. 

Acabem aquí els nostre ràpid recorregut pels 4 idola de Francis Bacon i la nostra humil proposta de 4 ídols o errors acadèmics més (que sovint són hegemònics en l'acadèmia universitària i en els media). Som conscients que també nosaltres mateixos hi hem caigut unes quantes vegades en tots ells, que nosaltres "som també 'homes-llibre', hem descobert mil vegades "la sopa d'all" i, gràcies a bons pensadors, hem descobert que n'hi havia d'altres de també molt bons i -vanitosament- hem pensat que tots plegats potser ja no eren tan bons. 

Però com Bacon reiterem la nostra determinació a lluitar en contra de tots aquests ídols i altres que en vindran. En el nostre cas, ens ha ajudat molt la macrofilosofia, en ser un enfocament global, interdisciplinar, comparatiu, crític i força humil. Però tot això ja és una altra història...
 
Podeu trobar aquest escrit juntament a altres molt suggerents al llibre editat per Nuara López La llibrera de Port Bou (Libros de la Vorágine). El dedico als amics de la UFMG de Belo Horizonte (Brasil) que sempre m'acullen i escolten amablement (agost 2013). 


1 comment: