Dec 15, 2015

¿HAY ALTERNATIVA A LA TESIS?

7. En la escritura y en la filosofía -como en la vida- a veces pasa gato por liebre. Es posible engañar a todos durante un instante o a alguien, siempre; pero no a todos y siempre. Además el principal engañado es el propio "escritor" y presunto "filósofo".

7a. Tampoco es nada fàcil copiar una tesis, al menos en el campo humanístico. Con muchos menos conocimientos de los necesarios para descubrirlos por uno mismo, se puede copiar un resultado técnico y científico, y que -cuando se sepa el plagio- ya se hayan obtenido dividendos. Pero las ideas filosóficas muy complejamente trabadas son mucho menos "robables" y, por supuesto, el plagio se descubre mucho antes de haber obtenido grandes "dividendos".

7a1. Eso sí, tampoco hay que ser ingenuo, pocas veces pasa como con el primer libro de Fichte: que apareció anónimo y el público creyó que era de Kant. Eso provocó que cuando Kant, entonces ya muy reconocido, desveló que el verdadero autor era Fichte, éste se consagrara.

SEDUCCIÓN DISCURSIVA



6. La escritura es un ejercicio de seducción. El escritor quiere seducir a los lectores y el texto es su arma. Pero, como se queja Platón, es un tipo de seducción potencialmente "abierta" que no queda limitada a ningún receptor concreto. Por tanto no es decisivo si no seduce a alguien concreto, pero no hay excusa si se fracasa sistemática y generalizadamente en la seducción. Un escritor sin lectores, no es ningún verdadero escritor.

6a. Una tesis doctoral es un tipo de ensayo (y de seducción) muy codificado y por lo tanto hay conocer sus reglas.

6b. Analizar y expresar la complejidad humana exige haber produndizado en ella experiencialmente. No hay ningún atajo, ni caminos más cómodos. Tampoco no hay puertos seguros: ¡se tiene que navegar en mar abierto!

6b1. Para aprender a seducir hay que haber estado seducido alguna vez. Quien no ha sido nunca seducido (¡muy profunda y dolorosamente!) no puede aprender a seducir.

EVITAR ERRORES Y GUERRAS




¡Quien necesita consejos!
5. El buen escritor es el crítico más duro de sus escritos, por eso precisament puede llegar a ser bueno. Como se ama a sí mismo y a su escrito, el escritor se hace llorar de autocrítica y corrige hasta el infinito su obra. ¡La buena letra con las tachaduras y la sangre, sale!

5a. En cambio, la obnubilación ultraespecialitzada en el propio pensamiento hace del doctorando el crítico más alienado de sí mismo.
5b. El escritor puede tener en el editor a alguien que le ayude a ser más autocrítico, el doctorando lo tiene obligatoriamente: el tutor.

5c. Pero el tutor no puede ni debe ser ningún "ghostwriter" o "negro literario"; si bien tampoco un tirano o una especie de señor feudal académico que cobra el "dielmo" a sus vasallos.

TEXTUALIDAD COMO ARMA



4. Lo escrito debe expresarse y defenderse por sí solo, y debe hacerlo muy bien, ya que el escritor está totalmente ausente en los momentos más decisivos de la lectura de su obra. Por eso el texto es la verdadera arma -si bien indefensa- de la tesis.
4a. Tenía razón Platón: en la comunicación verbal cara a cara se puede escoger al interlocutor, el momento, la circunstancia... y modular el mensaje según y como los afecten. En cambio, en la comunicación escrita eso no pasa y el texto queda indefenso de nuestra "protección" personal y -a la vez- totalmente autónomo y libre en su relación con el lector.

IMPONER EL MENSAJE



¡Alguien quiere escucharme!
3. El lector es soberano y su interpretación depende de mil azares, ante él el escritor está solo e impotente. El tutor y el tribunal son los primeros lectores verdaderos (no amiguetes...) de la tesis ¡Y muchas veces terminan siendo los únicos!
3a. Ahora bien, el escritor tiene el poder (maravilloso, divino y creador) de disponer las palabras y –por ello- da siempre el primer golpe (¡qué puede valer por mil!).

PREVENIR LO PEOR EN LA TESIS




2. Al escribir -como en todo lo importante- hay que asegurarse al máximo de que no se va a cumplir la "Ley de Murphy": “si algo puede ir mal, irá mal”.

2a. Si el contenido y la redacción de una tesis pueden ser malentendidos, serán malentendidos. Además, los otros doctorandos e -incluso- el tribunal suelen actuar de acuerdo con el “Principio doctoral de Sileno”: “ningún otro doctorando excepto uno mismo merece jamás presentar su tesis; pero puesto que ya es demasiado tarde, el director lo ha permitido y se ha convocado el tribunal ¡el doctorando debe ser castigado duramente por su atrevimiento!. ¡Morir joven es poco castigo para él!

Dec 12, 2015

INFINITE TRAINING SOCIETY?


 
Anguish facing proactivity and infinite training. "We do not understand what is happening, and that is what happens to us" (Ortega y Gasset).

Neoliberal capitalism (perhaps especially with the long post 2008 crisis) and the society of knowledge that is nowadays turboglbalized, have also increased tremendously the harrowing competition of all against all.  No leviathan can guarantee today the invulnerability of the medium-term national boundaries or effectively protect the population against the excesses of international markets.
That is why the new cognitive turboglobalized capitalism imposes to all the population a profound metamorphosis in training, attitudes and even long term life projects. Although there are very significant differences, this change affects similarly to managers, technicians, experts, politicians, intellectuals... and workers most of all. As always, the more closer to poverty people are, the more pressure and exclusion they suffered, the more down in the social hierarchy they are, the less empowerment capability they have. No doubt these differences in the quantity and quality of human capital depend critically on social hierarchy and structure.

TO POST-INDUSTRIAL SOCIETY DIRECTLY?


Jumping the Industrial Revolution. Going directly to post-industrial society?

Behind the important similarities already commented, there are significant differences between the 21st century Brazil and the 19th century England. In the classic English case -e.g. Manchester –, a very conflictive situation forced the population to make a very painful and distressing jump -simplifying- from rural and agricultural communities to urban and industrial societies. Now, the challenge that often has to face the population of emerging countries -like Brazil- is one even bigger, almost comparable with the "Neolithic revolution" (according to a famous expression used by Gordon Childe). In some cases the population is forced to jump from degraded situations almost close to the hunter-gatherers communities, to the current post-Fordist and knowledge society.

Dec 11, 2015

VULNERABILITY & SOCIAL CHANGE


We will analyze new emerging vulnerabilities in the transition from taylorist-Fordist environments or -even worse- preindustrial environments, to post-Fordist environments and to the "knowledge society". We will especially address important cases (in emerging countries such as Brazil) of intense violation of population rights, where the population is forced to migrate to the metropolis (post-fordist environments) due to a dispossession or destruction of the rural environments they lived in.

Undoubtedly, social and technological changes always create new vulnerabilities. When populations that are empowered in one environment are relocated, they lose their living conditions, and with this, they lose also their power “to manage their own life”, their adaptation habits and therefore, they inevitably suffer a huge breach in their capabilities to deal with social threats (vulnerability increases).

Here, we will try to point out some of the transformations that are more difficult to overcome, the ones that cause more vulnerability and that currently affect a large part of the population in emerging countries, like Brazil.  Such transformations are associated with the new capitalism of the 21st century, which - as everybody knows- is becoming more neo-liberal, turboglobalized, post-Fordist and deeply marked by the knowledge society. We will also see how these transformations affect the development model of emerging countries –including economic, social and educational development. In these sense, Brazil, just like the others BRICS countries (including Russia, China, India and South Africa) is a good example of the challenges and difficulties encountered in such situations nowadays.

Dec 3, 2015

NOU PACTE PER LA FILOSOFIA

Cal eliminar la filosofia de l'ensenyament o mantenir-la agonitzant? La filosofia és una disciplina obsoleta, que no encaixa amb la vida turboglobalitzada i, per tant, ha de ser extirpada per deixar espai a disciplines d'aplicació productiva immediata? O cal deixar-la en la inanició a què l'han dut les "darreres reformes"?

Cal portar-la com una joia antiquada que ha perdut el seu llegendari esplendor, o bé canviar-la pel darrer "abalori" de moda o la més falsa lluentor de plàstic? Cal fer foc nou de tot el sistema educatiu i cultural en general, i -finalment- foragitar la filosofia, que és en el fons una manera subtil de prohibir, com abans s'ha fet amb altres sabers humanístics? O més aviat la mantenim vergonyantment, tot deixant que es degradi cada vegada més assimilada a doctrines New Age, simulacres de teràpia, banals "autoajudes" i esoterismes diversos?


Rebutgem aquest fals dilema. Creiem que la complexa vida actual exigeix un nou pacte per a la filosofia. Com d'altres vegades en la història, avui la mare de totes les ciències, ha d'actualitzar-se i donar resposta als nous-vells reptes de la gent en el capitalisme cognitiu turboglobalitzat. I que quedi clar: no és un problema de la filosofia, sinó de la gent, de la societat actual i de la necessitat d'encarar una situació tan complexa com difícil, tant oberta al canvi com condemnada a vicis immunds.

Nov 28, 2015

SPINOZA I HEGEL AGONISTES


El món, les societats humanes, la cultura i la política ¿s’han de veure com una bàsicament pacífica coexistència de coses i persones? O bé més aviat, ¿com a escenaris de continus conflictes d’interessos, de lluites que poden ser soterrades o explícites, d’autèntics combats inclús quan s’intenten amagar, de constants polèmiques i de guerres pel poder o l’hegemonia? Spinoza i Hegel són d’aquest segon parer i, per això, són pensadors “agonistes” (“agon” en grec clàssic volia dir “lluita”).

Arrelat en Gilles Deleuze, Antonio Negri, Louis Althusser, Jacques Derrida, Etienne Balibar, Giorgio Agamben, Michel Onfray i altres, un important corrent factual destaca la importància revolucionària d’Spinoza en la història del pensament. Malgrat els molts debats que han tingut entre si aquests filosofs, bàsicament xifren el trencament spinozià en els següents trets:

Introdueix una visió del món, de la humanitat i de la política

radicalment "materialista" i agonista. Spinoza també aconsegueix avançar decisivament cap a la superació de la filosofia de la consciència, de la subjectivitat i de tota transcendència o teleologisme. La anàlisi spinocista de l’esser humà i de l’acció política posa de manifest com tota acció i reconfiguració racional ha de partir i construir-se amb les passions ja que són les forces creatives que impulsen l’acció humana (el neuròleg António Damásio ho confirma científicament al seu Looking for Spinoza: Joy, Sorrow, and the Feeling Brain).

Spinoza també anticipa nocions com alienació i ideologia amb la seva teoria de les "idees inadequades" i de les “passions tristes” (odi, remordiment, ressentiment, desànim...), alhora que proposa mecanismes per a superar-les i obrir una perspectiva alliberadora de la vida. Radicalment democràtic
, Spinoza també emfatitza l’alliberador poder constituent que sorgeix de l’empoderament radical de la gent, oposant-se a tot “despotisme espiritual” (en termes de Kant) ja sigui religiós, monàrquic, aristocràtic, sota idees esotèriques, lideratges carismàtics o la disciplina dels partits de quadres. Per això significativament el concepte spinocià de “multitud” és clau en Negri (qui en 2004 l’utilitza com a títol d’un dels seus últims llibres amb Michael Hardt) i en Balibar (qui oposa les “multitud” a les masses sotmeses, unificades, adoctrinades i conduïdes).

Nov 22, 2015

TURBOGLOBALIZZAZIONE E PENSIERO UNICO: IL TERRORISMO COMO ESEMPIO

Senza dubbio oggi siamo soggetti ad una progressiva turboglobalizzazione sempre più impattante in tutti gli ambiti della vita quotidiana. Per questo anche il terrorismo è divenuto globale e segna le nostre vite in una angosciosa “estimità” (una richiesta di effige d'intimità  resa pubblica all'ennesima potenza).
Riassumendo alcuni momenti topici possiamo ricordare che la brutalità dell'11 settembre del 2001 è stato solo l'inizio. Come nei peggiori momenti della “Guerra fredda” si è entrati in una dialettica di azione-reazione, e in una chiara  dinamica turboglobalizzata. Oramai non avviene più a mo' di scambi tra spie in luoghi segreti (come ad esempio, Il terzo uomo), ma sull'estimità", piena di insidie,  dei mezzi di comunicazione globali.

Lo scontro di civiltà di Huntington continua nel “terrorismo globale”  "alimentandosi sia della "società del simulacro di "Baudrillard che dello “schermo globale” di Lipovetsky. La vecchia “scacchiera bipolare” è stata sostituita da  un sistema geopolitico e mediatico molto più complesso, dove tutti quanti competono per il potere, le armi, il petrolio, il denaro, la visibilità oltre che per imporre il proprio punto di vista agli altri.


In questo complesso i notiziari dei  grandi network televisivi sono ancor più decisivi degli eserciti, dei droni e molto più importanti- purtroppo- della perdita di vite umane di ogni fazione. La CNN, insieme ad altri canali d'informazione, compete con Al Jazira per conquistare l'egemonia nel sempre più onnipresente internet e nei nuovi sociali network.

Nov 19, 2015

TURBOGLOBALIZACIÓN Y PENSAMIENTO ÚNICO: TERRORISMO COMO EJEMPLO



Sin duda hoy nos domina una acelerada turboglobalización cada vez más impactante en todos los aspectos de la vida cotidiana. Por eso incluso el terrorismo ha devenido “global” y marca nuestras vidas en una angustiosa “extimidad” (un pretendido simulacro de intimidad fácilmente publicitado hasta el infinito).

Sintetizando algunos momentos clave, podemos recordar que la brutalidad del 11 de septiembre del 2001, fue sólo el inicio. Como en los peores momentos de la “Guerra fría” se entró en una dialéctica de acción-reacción en una clara dinámica turboglobalizada. Ya no se producía en la oscuridad de los antros e intercambios de espías (p.e. la Viena de El tercer hombre), sino en la muy tramposa “extimidad” de los medios globales de comunicación.

El choque de civilizaciones de Huntington pervive en el “terrorismo global” alimentándose tanto de la “sociedad del simulacro” de Baudrillard como de la “pantalla global” de Lipovetsky. El viejo “ajedrez bipolar” ha sido sustituido por un mucho más complejo “tablero” geopolítico y mediático, donde todo el mundo compite por poder, armas, petróleo, dinero, visibilidad y por imponer su propio discurso al de los demás.  

E
n él las grandes cadenas “de noticias” son tanto más importantes que las divisiones, los drones y mucho más que –tristemente- las pérdidas humanas de cada bando. Con muchas otras agencias, la CNN compite con Al Jazira y, todas, intervienen con voluntad hegemónica en la cada vez más omnipresente Internet y las nuevas redes sociales.


Nov 13, 2015

FUTUR D'IGNORÀNCIA O CONEIXEMENT?



 
Antoni Brey, Gonçal Mayos i Martha Palacio (Pensa)
Quin és el futur de les societats avançades i turboglobalitzades? Serà una transparent i igualitària societat del coneixement o caurem en un nou tipus força pervers d’ignorància i desànim cognitiu, o inclús de credulitat i fanatisme?
 
Molta informació és innovadora, font de creació i important, però d'altra és totalment banal, falsificada i alienant. Podem destriar avui eficaçment els descobriments rellevants de la propaganda, el simulacre i la intoxicació informativa?
 
El canvi constant i cada vegada més acceleratde les nostres societats pot ser adequadament seguit, experimentat, assumit i controlat pels humans normals? Quins costos tenen aquestes transformacions en la vida de la gent?
 
Les capacitats col.lectives de generar informació estan arribant als límits del que poden processar i decodificar els individus? Estan sent sobrepassades les condicions biològiques i intel.lectuals que han definit històricament a la humanitat?

En l’intent d’evitar la creixent obsolescència de les persones davant l'allau d'informació, la humanitat s’està abocant a tecnologies que amenacen transformar perillosament la condició humana?

Vídeo de la conferènca sobre un “Futur de coneixement o d’ignorància? de Toni Brey (Assagista i enginyer telecomunicacions, IVIRON) i Gonçal Mayos (Filòsof i assagista, UB). Fou el dissabte 21 novembre a les 11h a l’Ateneu Barcelonès dins del Barcelona Pensa i es va superar l'aforament amb més de 80 persones que no van poder entrar.

Resenya de "Societat de la ignorància" per  Xavier Filella.


 

Nov 12, 2015

INTER: constitucionalidade, culturalidade, disciplinaridade



Vivemos em um mundo crescentemente globalizado e isso impulsiona a uma crescente inter-relação que expõe consideráveis provocações, riscos (destacados pelo recentemente falecido Ulrich Beck) e conflitos que devem ser analisados distinguindo rigorosamente os níveis. O debate mediático e acadêmico destaca os impactos e provocações sobre tudo no financista e econômico, no tecnológico e militar, no migratório e demográfico, no geopolítico e os equilíbrios internacionais. Aqui querem destacar também as provocações e níveis no jurídico-constitucional, no social-cultural e na estrutura de saberes e disciplinas.

Em definitiva se trata de investigar as consequências e possibilidades por todas essas novidades contemporâneas que -o professor Mayos- tem proposto denominar sinteticamente “fenômenos inter”. Pois efetivamente são enormes provocações que expõem processos em marcha de integração de grande alcance como a consolidação da Comunidade Europeia (C), o Mercosul, a CEPAL… e esse enigma que é o ainda não nato Tratado Transatlântico de Comércio e Investimento entre os Estados Unidos e a União Europeia (TTIP).

Nov 9, 2015

CAPITALISMO: UNA MACROFILOSOFÍA



El capitalismo es sin duda el fenómeno más complejo de la actualidad y –también- el que más astutamente se nos escabulle de entre los dedos. El turboglobalizado capitalismo actual nos afecta en la práctica totalidad de los aspectos de nuestras vidas. Queramos o no, estamos e incluso “somos” en él. 

Es nuestra “condición” aunque para algunos sea una especie de “cielo” y para la mayoría lo más parecido al infierno en la Tierra. Como en Rebelión en la granja de Georges Orwell en cierta medida todos nos igualamos ante el monstruo del capitalismo, si bien lamentablemente algunos siempre serán “más iguales” que los otros. Pues tiene la conflictiva e inestable dualidad que reflejan desde Fritz Lang en su Metrópolis, hasta Martin Scorsese en The Wolf of Wall Street, pasando por las diversas versiones de Upstairs, Downstairs.

Nov 5, 2015

INTER: constitucional, cultural y disciplinar



Vivimos en un mundo turboglobalizado y ello impulsa a una creciente interrelación que plantea considerables retos, riesgos (destacados por el recientemente fallecido Ulrich Beck) y conflictos que deben ser analizados distinguiendo rigurosamente los niveles. El debate mediático y académico destaca los impactos y retos sobre todo en lo financiero y económico, en lo tecnológico y militar, en lo migratorio y demográfico, en lo geopolítico y los equilibrios internacionales… Aquí queremos destacar también los retos y niveles en lo jurídico-constitucional, en lo social-cultural y en la estructura de saberes y disciplinas.

En definitiva se trata de investigar las consecuencias y posibilidades por todas esas novedades contemporáneas que -G. Mayos- ha propuesto denominar sintéticamente “fenómenos inter”. Pues efectivamente son enormes retos que plantean procesos en marcha de integración de gran alcance como la consolidación de la Unión Europea, el Mercosur, la CEPAL, el Tratado Transpacífico de Libre Comercio… y ese enigma que es el todavía no nato Tratado Transatlántico de Comercio e Inversión entre Estados Unidos y la Unión Europea (TTIP).

Oct 29, 2015

FILOSOFÍA RADICAL: SENTIDO, POSIBILIDADES Y LÍMITES


Hi ha dues interpretacions de “filosofia radical” que estan molt vinculades però que també són profundament contradictòries:
 
1) És radical la filosofia que va a les arrels... de la realitat, del coneixement, de la societat i l’ésser humà. Aquest és l’ús tradicional. Així Descartes o Kant eren filòsofs radicals perquè volien explicitar el fonament últim i, per tant, l’arrel de tota realitat. Breument: per a Descartes això significava posar en marxa el dubte “hiperbòlic i radical” per a trobar el fonament-principi darrers de tota evidència: el cogito o la irrebasable reflexivitat cognitiva que sempre –necessàriament- és pressuposa el subjecte pensant darrera de qualsevol pensament. En Kant, significava constatar la necessària “revolució copernicana” que permetia explicitar les diverses condicions de possibilitat dels diversos actes del subjecte transcendental humà. I la recerca de la “radicalitat” (ja sigui en forma de fonament radical o del radical "Abgrud" que l’impossibilita en abocar a un abisme sense fonament) continuava amb Fichte, Hegel, Schelling, Marx, Nietzsche, Husserl, Heidegger... 
 
2) Ara bé també és “filosofia radical” aquella que es proposa transformar radicalment la realitat: social, política, cognitiva, inclús en general “humana”. Darrerament és aquest sentit de "filosofia radical" el més utilitzat per a definir un pensar més implicat indestriablement amb l'acció política i la vida quotidiana. Tot i així, cal recordar que també seria molt fidel al sentit original de la filosofia com a resposta sorpresa i esglaiada a una realitat que colpeja i obliga a algun tipus de praxi vital.
 
Més enllà que puguin implicar-se mútuament, ja que sempre “es busquen” les arrels, la distinció entre tots dos tipus de “filosofia radical” estaria molt ben concisament expressada en la famosa tesi XI de Marx sobre Feuerbach (1945). S’hi afirmava que tradicionalment i segons 1) "Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món [i els millors com Hegel ho han fet amb la màxima radicalitat], el que cal és transformar-lo", és a dir 2) transformar la realitat des de les seves més profundes i qüestionades arrels.

Oct 9, 2015

ÉLITES EXTRACTIVAS GLOBALES Y FENÓMENOS-INTER

















Apuntaré un anàlisis macrofilosófico sobre la aparición de unas élites extractivas globales que se benefician desmesuradamente de fenómenos-inter como la actual turboglobalización desregulada y neoliberal. Analizaré las características de esas élites, su origen y algunos mecanismos por los que consiguen que sus "negocios" sea muy difícilmente controlables e imputables fiscalmente por los Estados nacionales, las Instituciones de gobernanza mundial y la política democràtica.

Juegan a un "capitalismo de casino" muchas veces en contra de los propios Estados y ciudadanías, los cuales -además- deben "rescatarlos" con grandes costes para todos cuando sus prácticas amenazan el desarrollo mundial, como se ha visto en la crisis post-2008. También apuntaré algunas posibilidades para minimizar y revertir los impactos negativos de esas nuevas élites extractivas globales.

Sep 12, 2015

COM PROCEDIR? DAVANT D'UN TEXT


He   Hem explicat com es fa i s'estructura un comentari de text. Ara donarem uns senzills consells més procedimentals sobre com encarar els comentaris de text i -més en general- les anàlisis i interpretacions rigoroses dels clàssics:

Sep 11, 2015

COMENTAR TEXTOS


Cal reconèixer sense dogmatisme que no hi ha cap ciència reconeguda unànimement del comentari de text i que se’n sol valorar positivament la creativitat. Però suggereixo la següent estructura del comentari de text, ja que pot ajudar a expressar i incloure de la manera més ordenada possible tot el que s’espera que hi hagi en un comentari de text. Facilita recordar les coses que se saben, cercar les que encara no es dominen, estructurar-les lògicament i exposar-les d’una manera ordenada. Potser fins i tot pot ajudar a clarificar, estructurar i millorar les pròpies idees sobre la temàtica i el text en qüestió. Cal distingir les següents parts d'un comentari de text:


TESI: HI HA ALTERNATIVA?

 

7. En l’escriptura i la filosofia -com en la vida- de vegades passa gat per llebre. És possible enganyar tothom durant un instant o a algú, sempre; però no a tothom sempre. I el principal enganyat és el propi “escriptor” i el presumpte "filòsof". 

7a. Tampoc no és gens fàcil copiar una tesi, al menys en el camp humanístic. Sembla que, amb molts menys coneixements dels necessaris per a descobrir-los, es pot copiar un resultat tècnic i científic, i que -quan hom ho descobreixi- ja s'hagin obtingut dividends. Ara bé, les idees filosòfiques molt complexament lligades són molt menys "robables" i, per suposat, el plagi es descobreix molt abans d'haver obtingut grans "dividends".

7a1. Això sí, tampoc no s'ha de ser ingenu, no sempre passa com amb el primer llibre de Fichte: que va aparèixer anònim i la gent va creure que era de Kant. Això va provocar que quan Kant, llavors ja molt reconegut, va desvetllar que el veritable autor n'era Fichte, aquest quedés immediatament consagrat.

7b. L'elaboració d'una tesis doctoral és dels pocs ritus de pas que resten an la societat actual. En tot cas és absolutament imprescindible en la carrera acadèmica on marca -sens dubte- un abans i un després. Equival al lleó o altra peça de caça major que s'exigeix cobrar per a ser reconegut en el gremi dels doctes i poder anar de caça-recerca per un mateix.

7b1. Són molts els doctorands que s'esfoncen sense poder culminar una recerca mínimament innovadora, rigorosa i sota tutoria acadèmica. No hem d'oblidar tampoc, que és molt difícil escriure en solitud una opera prima interessant. Tot i que el resultat és força semblant -la publicació d'un primer i significatiu llibre o article-, plantegen exigències i dificultats sorprenentment diverses.

7b2. Certament per a uns és més fàcil anar a la primera "cacera" "per lliure", totalment sol i en contra del món. Ara bé, això no invalida les dificultats i avantatges que ofereix el doctorat. D'una banda, no s'està completament sol però, d'altra banda, cal superar "l'infern" que -com diu Sartre- són els altres. Cal pensar que cada vegada més el coneixement, la recerca i la creació s'han convertit en tasques col.lectives dutes a terme en grup i sota gran exigència comunitativa i col.laborativa.

7c. De tota manera, és un índex excel.lent dels bons doctorats que es publiqui la tesi com a llibre. I que amb el temps, ningú recordi que fou resultat d'una tesi doctoral! N'hi ha força exemples, que mantenen l'esperança que no tot és burocràcia, necessitats acadèmiques, ambició, vanitat...

7d. Com totes les experiències vitals, els ritus de pas poden ser superats amb gran millora personal o -merament- com una condició exterior que no ens aporta ni canvia. També passa amb els doctorats. N'hi ha de magnífics -habitualment els que han convertit les dificultats en oportunitats-  i n'hi ha de molt mediocres.

7d1. Hi ha exemples d'aquests darrers que passen com si fossin dels primers, però en general els èxits immerescuts, acaben generant persistents mediocritats i finalment ridículs històrics. També n'hi ha molts i trists exemples, a evitar.

7d2. Com en els ritus de pas, també pels doctorands, tot allò mediocre que podria haver estat molt millor és una oportunitat perduda que mai no tornarà. Ja que és quelcom que s'ha-hagué de fer en aquell moment i en cap altre. És molt difícil aprovar a "pilota passada" aquestes "assignatures pendents".
 
7d3. Les tesis mediocres amb “cum laude” solen condemnar els seus doctorands, tutors i –inclús- tribunals a persistir en la mediocritat. ¿Quina n'és la principal víctima?: el propi doctorand, si realment aspira a ser un veritable pensador i escriptor.

7d4. No corris aquests riscs... si pots evitar-ho.

7e. I sempre comença per una oració (encara que sigui muda) com la que inicia aquest humil escrit.

Estructura completa i ordenada del discurs en els posts: DIR LA "TESI DE LA TESI", PREVENIR EL PITJOR, FER ARRIBAR EL MISSATGE, LLUITAR AMB EL TEXTEVITAR ERRORS I GUERRES, SEDUIR AMB PARAULES I ARGUMENTS i HI HA ALTERNATIVA?

EVITAR ERRORS I GUERRES



5. El bon escriptor és el més dur crític dels seus escrits i, precisament per això, pot arribar a ser bo. Com que s’estima a si mateix i el seu escrit, l’escriptor es fa plorar d'autocrítica i corregeix fins l’infinit el seu escrit. La bona lletra amb la sang i les ratllades, surt! 
a. En canvi, l'obnubilament i concentració ultraespecialitzada de la tesi fa del doctorand el més alienat crític de si mateix.

b. Sovint l'escriptor té en l'editor algú que l'ajuda a ser més autocrític; el doctorand el té obligatòriament: el tutor.

c. Ara bé, el tutor no pot ni ha de ser cap "ghostwriter" o "negre literari"; però tampoc un tirà o una espècie de senyor feudal acadèmic que cobra el "delme" als seus vassalls.

LLUITAR AMB EL TEXT

4. L’escrit ha d’expressar-se i defensar-se per si sol; i cal que ho faci molt bé, ja que l’escriptor és totalment absent en els moments més decisius de la recepció de la seva obra. El text és la veritable arma indefensa de la tesi.

   a. Tenia raó Plató: en la comunicació verbal cara a cara pots escollir l'interlocutor, el moment, la circumstància... i modular el missatge segons com els afecta. Però en la comunicació escrita això no passa i el text queda alhora indefens de la nostra "protecció" personal i totalment autònom i lliure en la seva relació amb el lector

SEDUIR AMB PARAULES I ARGUMENTS



6.  6. L’escriptura és un exercici de seducció. L'escriptor vol seduir els lectors i el text és la seva arma. Però, com es queixa Plató, és un tipus de seducció potencialment "oberta" que no queda limitada a cap receptor concret. Per tant no és decisiu si no sedueix a algú en concret, però no hi ha excusa si fracassa sistemàticament en la seducció. Un escriptor sense lectors, no es cap veritable escriptor.

a. Una tesi és un tipus d'assaig (i de seducció) força codificat i cal conèixer-ne les regles.


FER ARRIBAR EL MISSATGE EN LA TESI

Algú vol escoltar-me!


3. 3. El lector és sobirà i la seva interpretació depèn de mil atzars, mentre que l'escriptor està sol. El tutor i el tribunal són els primers lectors veritables (no amics...) de la tesi ¡I sovint acaben sent-ne els únics!

a. El doctorand i l'escriptor tenen el poder meravellós, diví i creador de disposar les paraules i -per això- donen el primer cop (que pot valdre per mil).

b. Els tribunals llegeixen (i jutgen!) les tesis en males condicions: a l’avió o el tren, amb presses, enmig d’interrupcions, relegant altres lectures més interessants i d’autors consagrats, sota l'efecte de filies i fòbies... Recorda però que el doctorand disposa les paraules i desplega el logos



b. Per l'anterior, és important estructurar la tesi de manera que minimitzi el perill de cansament, mala interpretació o abandonament de la lectura. Cal preveure i facil.litar lectures no lineals de la tesi i maneres de recuperar-ne la lectura que no siguin (tornar a) començar des de l'inici.
c. El tribunal d’una tesi és totpoderós i sobirà, potser només pot influir-lo algunes vegades el tutor. Confia en aquest, tem aquell, però sobretot: fes la teva feina!!!!!

PREVENIR EL PITJOR EN LA TESI


2 A l’escriure –com en tot l’important- cal partir de la “Llei de Murphy”: si alguna cosa pot anar malament, anirà malament. 

a. Si el text de la tesi pot ser malentès, serà malentès. A més, el tribunal considerarà al doctorand l’únic culpable del malentès. I tots els doctors i doctorands sentiran confirmat el "Principi doctoral de Silè": Cap doctorant -excepte un mateix- no mereix mai presentar la tesi. Però donat que ja es massa tard i el tutor ho ha permès: el doctorand ha de ser castigat duríssimament pel seu atreviment! Morir jove és poc càstig per a ell!

Sep 9, 2015

MACROFILOSOFIA I MACROHISTÒRIA DEL DRET


Tenen sentit avui una macrofilosofia i una macrohistòria del dret? Què poden aportar als estudis jurídics actuals i als més generals? Són una mera erudició o bé aprofundeixen en algunes de les qüestions més bàsiques i insosliaiables del dret i de la societat? 
 
Evidentment aquests tipus d'estudis van críticament més enllà de la mera positivitat de l'ordre jurídic i de les tasques pragmàtico-lucratives dels especialistes del dret. Això dóna més o menys sentit a una macrofilosofia i una macrohistòria del dret? Val la pena investigar críticament com el dret i la juridicitat s'incardinen hermenèuticament en una complexa dialèctica històrica? 
 
Més enllà d'analitzar i estudiar professionalment els codis jurídics, val la pena reflexionar sobre l'essencial dualitat que defineix el dret? Aquest és atzarosament instituït de facto en la violenta i conflictiva història humana però -alhora- no sempre perpetua el domini originari per la força sinó que també sol tendir a instituir-se de iure com un nomos estructurant de tota la societat. Com ha estat això possible -alguna vegada, si bé no sempre- és una qüestió clau que ha de plantejar-se una macrofilosofia i macrohistòria del dret

Sep 8, 2015

CRISI I FUTUR INCERT


de sanjosex.com



Conferències amb debat conjunt posterior sobre "Societat de la Responsabilitat i la Rentabilitat" d'Antoni Saragossa (GIRCHE) i Ricard Gómez-Ventura (catedràtic IES, GIRCHE). Serà el dissabte 19-3-2016 a les 11h a la Sala Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès.
 
Més enllà de la crisi econòmica, actualment vivim crisis socials, polítiques, existencials, cosmovisionals, macrofilosòfiques... Per això el futur apareix amb una enorme incertesa i cal que ens preguntem: de quines causes i conseqüències no en som encara prou conscients? Què podem fer-hi i quines possibilitats reals tenim obertes? Cap a on ens portarà el temps de decisió que acompanya les crisis?

Aquest és el tema general del Curs 2015-16 sobre“Crisi i futur incert” de l'associació Liceu Maragall de Filosofia que -com sempre- es du a terme a l'Ateneu Barcelonès. Les primeres sessions van ser:
19-9-2015 "Futur del nacionalisme i de l’Estat-nació" Gonçal Mayos i Joaquim Capdevila
17-10-2015 "Crisi autoritat, democràcia i patriarcat. En els 20 anys de la mort de Gilles Deleuze" Lluís Roca i Joan Morro
21-11-2015 “Futur de coneixement o d’ignorància?” (Acte pel Dia Mundial de la Filosofia -UNESCO- i dins del Barcelona Pensa)
19-12-2015Futur d’una filosofia i política radicals” Andytias Martos (titular UFMG, Brasil)
16-1-2016 “Incertesa i indiferència: els drets, el món virtual…" Albert Llorca Arimany i Marta Doltra
13-2-2016 “Mite i raó del dret i la política” Felipe Magalhães Bambirra (UFG, Brasil)

Sep 1, 2015

NOMOS: CONSTITUÏT DE FACTO, CONSTITUENT DE IURE



Una de les paradoxes i complexitats claus del dret i l'Estat  és què: d'una banda són un nomos originat de facto en la història i –inclús- en la violència. Però alhora i malgrat la inacabable conflictivitat humana, transcendeixen l'origen violent creant institucions de iure, llei i justícia que els poden legitimar, alhora que pacificar la societat.

Aquesta complexa paradoxa inclou -al menys com amenaça última- el teoritzat pels "realistes agonistes" (de Maquiavel i Hobbes a Carl Schmitt i Chantal Mouffe): Les distincions de facto i de iure, constituït-constituent, fill de la violència però pacificador... són només una aparença consoladora, ja que -a tots els efectes- pressuposen un poder incontrolable (contra Montesquieu) capaç d'actuar si cal en un permanent Estat d'excepció (Giorgio Agamben).

Dret, Estat i la resta d'institucions polítiques es mouen doncs en la contradicció constituent-constituït. Expressen el sorprenent xoc entre -de l'una banda- un nomos constituït a  través d'un factum sovint violent, no democràtic i sense cap altra validesa que la força, però que -de l'altra banda- constitueix una iuricitat, validesa de iure o -inclús en els millors dels casos- una autoritat legítima.
En termes de Hobbes, Spinoza o Rousseau: el dret, la llei i l'Estat neixen en i de l’estat de natura on -malgrat el que digui Locke- difícilment la justícia pot fer-se valer per si sola. Ara bé –paradoxalment- llavors s'instaura un estat civil, un Estat, un sobirà, un Leviatà i –amb independència de si són democràtiques- una certa justícia i llei.

Naturalment passa sovint que la violència i injustícia de la instauració de facto es perpetuen i enquisten en unes "lleis" que en realitat són una dominació del tot injusta, la perpetuació de la violència originària per "altres mitjans" (Claussewitz). Inclús podríem dir que això sol ser històricament l'habitual. Ara bé també cal reconèixer la meravella i paradoxa que s'esdevé quan aquesta constitució de facto evoluciona i constitueix un nomos menys opressiu i que tendeix a eliminar la violència original tot instaurant una justícia més pacificadora, igualadora i solidària.

Aug 23, 2015

INNOVACIÓ, BENESTAR I SOBIRANIA


La innovació cognitivo-tecnològica i el benestar social estan vinculats a la sobirania política? És perquè poden ser afavorits decisivament quan la societat disposa i pot fer servir eficaçment les adequades eines econòmiques i polítiques d’un Estat? En les societats avançades, la recerca d'excel.lència, les innovacions, els treballs i serveis de qualitat, i la creativitat social milloren significativament amb bones polítiques i, per tant, amb una adequada sobirania política per a desenvolupar-les?

Hi ha força arguments per a contestar positivament les preguntes  formulades. Expliquem-ne breument algunes de les raons més fortes. Se sap que el desenvolupament de les societats avançades és inseparable de mantenir la creativitat, recerca i innovació accelerades en els més diversos nivells. La societat del coneixement i l’actual capitalisme cognitiu tenen la innovació com el factor econòmic i social més important per al desenvolupament.

Les societats que aconsegueixen bons nivells de formació, creativitat, recerca i innovació solen tenir un desenvolupament sostingut i poden fer polítiques socials, mantenint l'adequat finançament del seu Estat del benestar. Per contra, molts països no els aconsegueixen mantenir duradorament, entrant en decadència, provocant greus problemes socials i reduint el benestar de la població.

Aug 14, 2015

CRÍTICA DEL DERECHO


Las leyes, el derecho y el sistema judicial expresan el nomos que rige a la sociedad, a sus instituciones y a todos los individuos. Su función es estructurar con justicia la vida social y establecer adecuadamente lo legal, lo permitido y lo protegido jurídicamente, a la vez que lo ilegal, lo prohibido y lo criminal.

Evidentemente es importantísima la función del poder judicial, hasta el punto que -como enfatizó Montesquieu- debe equilibrarse perfectamente con los otros dos grandes poderes (ejecutivo y legislativo) de todo Estado de derecho, el ejercicio de los cuales debe vigilar estrechamente.

Tan importante es la función social del poder judicial que goza de especial protección, autoridad e incluso cláusulas de invulnerabilidad al igual que sus ejecutores: jueces, fiscales, etc. Ahora bien, ello no significa -sino todo lo contrario- que el derecho esté por encima de la crítica argumentada. Pues, precisamente porque explicita el nomos que rige y estructura la vida social y que la ciudadanía se ha atorgado libremente, debe ser sometido a crítica completa, profunda y reiterada a la luz de las nuevas problemáticas y la evolución del nomos social.

Solo así, el derecho y todo el complejo poder judicial mantienen plenamente su legitimidad, el reconocimiento de la ciudadanía, la autoridad sobre ésta y su vital adaptabilidad a las circunstancias siempre cambiantes. La crítica razonada los revitaliza y actualiza, mientras paralelamente garantiza su penetración en la sociedad y su reconocimiento por parte de ésta. Por tanto, el justo ejercicio del poder judicial es inseparable de su crítica argumentada. Por eso, además de la correcta formación de los futuros servidores judiciales..., la teoría crítica del derecho es una importantísima disciplina jurídica y -además- una erramienta clave de la justicia social y de una democracia de alta calidad.

Aug 9, 2015

SERVIDUMBRE VOLUNTARIA

La servidumbre voluntaria –que todo lo legitima y que todo lo acata- suele construirse sobre la convicción de que el paraíso es básicamente material. Nace de la convicción por parte de los opresores (¡y lamentablemente de muchos oprimidos!) de que la gente se conforma con todo, siempre y en cuanto se le permita consumir. Nace de la convicción de opresores y oprimidos de que: vivir bien es mejor que luchar por la vida buena, sobre todo si se pone en peligro la buena vida.
 
La servidumbre voluntaria nace del olvido de que la vida buena es una aspiración que va mucho más allá de la buena vida. Eso tan básico deja ya de ser comprensible, deseable, pensable, objeto de voluntad o de anhelo... Y pasa a ser algo absolutamente inexistente, incomprensible, invivible...

La servidumbre voluntaria suele nacer de la aceptación de un contrato que no se aleja demasiado al que firma Fausto con Mefistófeles. Algo así como: satisfáceme y te obedeceré, colma mi cuerpo y de daré mi alma. Otros dicen: dame pan y me plegaré a ti; mantenme y olvidaré cualquier otro deseo; dame la buena vida i menospreciaré la vida buena. Hoy decimos: ¡Déjame consumir y dejaré de pensar! ¡Satisface mis bajos deseos y yo mismo arrasaré con cualquier otro deseo y cualquier gran aspiración que sienta nacer en mi mismo!