ART RESSACRALITZADOR O CIÈNCIA DESSACRALITZADORA?

La novel.la Una història de dues ciutats (trad. G.M.) s’inicia amb les famoses frases: “Fou el millor dels temps, fou el pitjor dels temps, fou l’era de la saviesa, fou l’era de la follia, fou l’època de la creença, fou l'època de la incredulitat, fou l’estació de la llum, fou l’estació de la foscor, fou la primavera de l’esperança, fou l’hivern de la desesperació, tot ho teníem davant nostre, res no teníem davant nostre, tots caminàvem directes cap al cel, tots caminàvem directes cap al camí invers.”

Amb aquestes paraules Charles Dickens vol descriure els violents contrastos que van donar durant la revolució francesa. Moltes altres èpoques, però, han tingut similars contradiccions. També és molt contrastada l’època de finals del segle XIX i ho exemplifica perfectament el preciós llibre: Arts i naturalesa: Biologia i simbolisme a la Barcelona del 1900 (Capella Simó, Pere & Galmés Martí, Antoni (coords.) (2014), Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona).

I ho fa amb plena consciència, ja que tota l’obra i el tram final del segle XIX són creuats pel xoc entre dos grans pols culturals que lluiten per l’hegemonia. D’una banda, és una època marcada per un molt fort positivisme que es vincula de diverses maneres i graus al cientificisme, el materialisme, el naturalisme i l’evolucionisme darwinià. D’altra banda però, precisament a mesura que perceben que és en joc l’hegemonia cultural i cosmovisional, reaccionen a aquests corrents positivistes-materialistes molts altres que –també de diversa manera i en complexos equilibris- lluiten per deixar espai a l’espiritualisme, al simbolisme, al mite, al misteri de la vida, a la relació entre l’humà i el diví, al noumènic, etc.

Sovint es pensa erròniament que aquests últims moviments eren llavors mers residus de la visió tradicional i “encantada” del món (Max Weber), o simples epifenòmens del Romanticisme més nostàlgic, sentimental i evasiu. Però com molts aspectes tremendament modernitzadors del Romanticisme, majoritàriament eren respostes noves i molt creatives al creixent procés de dessacralització de la societat i cultura. Així ho sostenen per exemple (pàg. 20) els “corrents anticlericals o bé panteistes laics que només creuen en la religió de l’art.”

Paral.lelament també es considera sovint que el positivisme ja era hegemònic en molts aspectes de la societat en la segona meitat del segle XIX on Enric Ciurans, Sergio González-Crespo i Teresa Sala (pàg. 20) hi veuen “un cert rebuig del positivisme imperant, que conduïa cap a l’aparició d’un moviment paneuropeu anomenat simbolisme." Però encara no hi havia un clar domini positivista en molts altres àmbits. Per això Margarita Hernández posa clarament de manifest en el seu article les moltes dificultats del darwinisme per penetrar en l’ensenyança sovint controlada o mediatitzada per ordres religioses.

La batalla –doncs- encara era en el seu clímax i inclús eren habituals canvis de bàndol o reconfiguracions molt matisades. Inclús el codescubridor amb Darwin de l’evolució -Alfred Russel Wallace- va acabar concloent que “la evolución no puede explicar el alma humana”, que “la diferencia entre el ser humano y los otros animales es insalvable” (pàgs. 45s) o que “las capacidades intelectuales, la conciencia y la moral humanas no se pueden explicar por selección natural sino que requieren la intervención de una inteligencia superior” (pàg. 44).

Com la revolució francesa descrita per Dickens, el final del segle XIX era una època tremendament escindida i en plena lluita per una nova hegemonia cultural (inclús en el sentit de Gramsci). Hom era encara en ple combat, el resultat era incert i el futur totalment obert; inclús els fronts de batalla –com hem vist- eren en plena reconfiguració i els exèrcits rebien nous reclutes alhora que tenien baixes significatives.

Fins i tot s’hi crea una nova episteme humanista impulsada pel canviant equilibri entre l’objectualització o no de l’home, ja que, només uns anys abans, dominava el pressupòsit indiscutit d’un subjecte pensant que reduïa a objecte la natura exterior, però mai a si mateix, la seva natura interior, la humana. Així Enric Ciurans, Sergio González-Crespo i Teresa Sala (pàg. 25) citen Les paraules i les coses (1968: 303s) de Foucault per destacar que és el moment precís en què: “apareix l’home en la seva posició ambigua d’objecte d’un saber i subjecte que coneix: sobirà submís, espectador contemplat...”

Com mostra el fil conductor del llibre, l’art i la naturalesa van ser el camp primordial del xoc entre cientifistes dessacralitzadors i humanistes simbolistes ressacralitzadors. Cadascun contempla la natura a la seva manera: per ella i en ella hi combaten sense quarter dos exercits d’estudiosos, pensadors i artistes amb visions incommensurables i ambicions incompatibles.

Uns volen explicar la naturalesa física material d’una forma totalment dessacralitzada, disseccionant-la com un mer objecte bàsicament inert. La consideren una força mecànica o poc més, limitada a causes eficients i d’acció immediata, sense qualitats que no es puguin reduir a quantitat, sense cap secret que es pugui resistir al forçat interrogatori al que la sotmeten...

Uns altres volen aproximar-se, comprendre i inclús reverenciar la naturalesa amb renovats tipus de sacralitat i com a font primigènia d’una vitalitat orgànica inesgotable. Aquests sovint prefereixen usar el terme més proper de “natura” i consideren que és conformada per forces espirituals complexíssimes -o que al menys les amaga-. La veuen radicalment qualitativa i font de tota qualitat. Pensen que la natura conté causes teleològiques i misteriosos designis, o que -al menys- funciona “com si” els tingués (la teoria “als ob” de Kant i Vaihinger). 

Per a ells, la natura és el mirall on s’encarnen els més meravellosos o terribles simbolismes que han fet trempar o tremolar la humanitat, conté secrets que mai no podran ser totalment desvetllats i hi viuen esquius “fantasmes en la màquina” –com sovint es diu pejorativament-.

El combat de l’art

Aparentment l’art sembla decantar-se sobretot per aquest últim bàndol simbolista i ressacralitzador, ja que n'usa les armes amb total convicció. Però resulta que l’art és tan complexament ambivalent com la pròpia època i ho aprofita tot en benefici propi, per enfortir-se enormement. 

També l’art reflecteix en si mateix la guerra entre raó instrumental i imaginació mítica, fe i descreença, les mirades fantasioses i les descarnades, llum i ombres, saviesa i ximpleria, primavera de l’esperança i hivern de la desesperació.

Així, els artistes en absolut no renuncien a estudiar detalladament les infinites formes naturals, usar literària o plàsticament les teories científiques, aprofitar les noves formes de tractar la matèria, aprofundir en el significat i conseqüències dels darrers descobriments i informacions sobre la naturalesa... Per això, hi ha tot tipus de barreges i mixtures entre les visions “del naturalista i de l’artista” en Apel.les Mestres (citat per Teresa Sala pàg.  167) o Maeterlinck, que tant fascinat estava pels tèrmits, formigues i abelles, ja que hi trobava en aquestes espècies hipersocials molts elements de l’espècie humana.

La capacitat d’emular la naturalesa és el que cercava l’actor Enric Giménez en la biologia, com ens mostra Carmina Salvatierra. Són infinitat els artistes que s’esforcen per desenvolupar el seu art tot atenent entusiasmats a les formes naturals que mostren i divulguen obres magnífiques de científics (pàg. 62) com Ernst Haeckel (Formes artístiques de la Natura, 1899-1904) o bé –com posa de manifest Fàtima López- les obres de Victor Ruprich-Robert Flore ornamentale. Essai sur la composition de l’ornement (1866) i Keller Le decor par la plante (1904).

Vé del post NATURA I ART i continua en el post SIMBOLITZANT O DISSENYANT LA NATURA?