Featured Post

Gonçal Mayos PUBLICATIONS

BOOK PUBLICATION - Interrelación filosófico-jurídica multinivel. Estudios desde la Interconstitucionalidad, la Interculturalidad y la In...

Jul 8, 2015

KANT: FILOSOFIA COM A JUDICI FRACTAL?


La filosofia és bàsicament un immens judici? La clau de la filosofia és bàsicament la relació entre representació i realitat, i la subsumpció dels fenòmens en conceptes? El filosofar sobretot remet a la complexa relació entre subjecte i objecte, a través de la mediació de una teoria dels judicis? Totes les problemàtiques concretes (ontologies o epistemologies especials) incloent la moral, l’estètica, l’acció històrico-política performativa que la humanitat exigeix... tenen la forma (alhora paradoxalment essencial i transcendental) d’una subsumpció de la diversitat sensible en una unitat conceptual i representativa?
 
La reflexió filosòfica doncs remet inevitablement d’una forma o altra als judicis reflexionants (per exemple Kant) com a model bàsic de qualsevol altre judici? És aquesta la clau de la filosofia moderna de Descartes a Nietzsche i –sobretot- del moment central: Kant, Fichte, Hegel, Schelling...? Per tant la moderna teoria idealista del coneixement és la clau de tota la filosofia? L’idealisme alemany (fundat per Kant que hi pertany segons alguns o que hi queda exterior segons altres) és molt destacadament la “pedra angular” que aguanta-culmina l’arc central de la història de la filosofia?

Per què? No hi cap altres concepcions de filosofia?
 
D’una forma o altra, són totes subsumibles a la que hem resumit? Què hi ha doncs de primigeni i profundament bàsic en la gnoseologia que analitza la relació entre subjecte i objecte a través de la mediació de una teoria del judici? Què hi ha de comú i de pressuposat en qualsevol altre tipus de filosofia per aparentment divers que sigui? Estem així revelant d’alguna manera “l’arrel comuna” a tota filosofia o –al contrari- estem imposant “imperialistament” un tipus hegemònic de filosofia a qualsevol altre? Es redueix llavors tota filosofia a una certa metarreflexió, a una certa “metafísica” (encara que sigui en el millor sentit del terme)?

Si venim a contestar d’alguna manera en sentit afirmatiu les qüestions que acabem de formul.lar: una certa teoria kantiana del judici passa a ser la clau de volta de la filosofia. Es podria considerar –inclús- que en última instància tota filosofia es juga, s’exemplifica i es concreta mínimament remetent a la possibilitat dels famosos judicis sintètics a priori. L’explicitació més rigorosa i completa de la problemàtica filosòfica abocaria a un sistema crític que explicités les necessàries síntesis, comparacions, esquematitzacions... superposades fractalment de: la sensibilitat (espai, temps...), l’enteniment (esquematisme, categories...), la raó (ús regulatiu; antinòmies, paralogismes i ideal de la raó; ampliació ètico-pràctica; ampliacions estètica i teleològico-natural...).

Una manera de culminar la filosofia i de dur-la al “camí sòlid de ciència” seria definir una complexíssima arquitectònica sistemàtica on els diversos tipus i condicions de possibilitat dels judicis jugarien un imprescindible paper mediador. La necessitat de la filosofia, doncs, brillaria especialment en la infinita i multiplicada fractalment sèrie de síntesis (amb el paper mediador d’una teoria del judici). Llavors la mostra suprema d’aquesta perspectiva i, per tant, de la “Filosofia” “amb majúscules” estaria sens dubte en el desenvolupament del pensament kantià.

Encara més, el sistema de les tres Crítiques de Kant defineix una complexíssima arquitectònica racional, que arrela inclús en antecedents precrítics i es perllonga també en els desenvolupaments posteriors més concretament vinculats a la ciència, l’estètica, la història... Llavors per la mateixa naturalesa de la filosofia, Kant seria el filòsof per antonomàsia, gairebé diríem l’alpha i omega de tota filosofia. Llavors la filosofia seria inquietantment -però també amb la seguretat que ha assolit el seu ple i rigorós desenvolupament- una certa projecció encarnada en l’obra d’Immanuel Kant. 

Aquestes qüestions em vaig plantejar (de nou, perquè confesso que altres vegades ha caigut totalment admirat davant el pensament kantià) durant la lectura i el debat posterior de la tesi doctoral Síntesis y reflexión en los juicios: La teoria del juicio en Kant de Marcel Real Obradors. Crec que –en última instància- aquestes qüestions hi eren molt pressuposades, encara que no totalment explicitades; si bé no ho veig tan clarament en el seu excel.lent director el Dr. Raul-Pedro Gabás Pallás. Vaig tenir honor de formar part amb els doctors Jesús Hernández Reynés (UAB) i Josep Olesti Vila (UdG) del tribunal que la va jutjar al Departament de Filosofia de la UAB el 19 de maig de 2015. 

Durant més de dues hores, vam poder debatre sota l’influx –crec- de les qüestions que he plantejat. Durant més de dues hores d’aquest intens debat i les moltes més hores que va durar la meva lectura de la tesi de Marcel Real, vaig tornar a sentir l'imponent, aclaparador, admirat, fascinantment esclaridor i intel·lectivament seductor al màxim... pensament d’Immanuel Kant. Encara que confesso que en tot moment em vaig resistir a claudicar davant d'aquest "embruix" –per molt que admiro a Kant-, sempre és un enorme plaer i el màxim repte filosòfic poder “judicar” tesis i pensaments de tal calibre!
 


No comments:

Post a Comment