Sep 12, 2015

COM PROCEDIR? DAVANT D'UN TEXT


He   Hem explicat com es fa i s'estructura un comentari de text. Ara donarem uns senzills consells més procedimentals sobre com encarar els comentaris de text i -més en general- les anàlisis i interpretacions rigoroses dels clàssics:

Sep 11, 2015

COMENTAR TEXTOS


Cal reconèixer sense dogmatisme que no hi ha cap ciència reconeguda unànimement del comentari de text i que se’n sol valorar positivament la creativitat. Però suggereixo la següent estructura del comentari de text, ja que pot ajudar a expressar i incloure de la manera més ordenada possible tot el que s’espera que hi hagi en un comentari de text. Facilita recordar les coses que se saben, cercar les que encara no es dominen, estructurar-les lògicament i exposar-les d’una manera ordenada. Potser fins i tot pot ajudar a clarificar, estructurar i millorar les pròpies idees sobre la temàtica i el text en qüestió. Cal distingir les següents parts d'un comentari de text:


TESI: HI HA ALTERNATIVA?

 

7. En l’escriptura i la filosofia -com en la vida- de vegades passa gat per llebre. És possible enganyar tothom durant un instant o a algú, sempre; però no a tothom sempre. I el principal enganyat és el propi “escriptor” i el presumpte "filòsof". 

7a. Tampoc no és gens fàcil copiar una tesi, al menys en el camp humanístic. Sembla que, amb molts menys coneixements dels necessaris per a descobrir-los, es pot copiar un resultat tècnic i científic, i que -quan hom ho descobreixi- ja s'hagin obtingut dividends. Ara bé, les idees filosòfiques molt complexament lligades són molt menys "robables" i, per suposat, el plagi es descobreix molt abans d'haver obtingut grans "dividends".

7a1. Això sí, tampoc no s'ha de ser ingenu, no sempre passa com amb el primer llibre de Fichte: que va aparèixer anònim i la gent va creure que era de Kant. Això va provocar que quan Kant, llavors ja molt reconegut, va desvetllar que el veritable autor n'era Fichte, aquest quedés immediatament consagrat.

7b. L'elaboració d'una tesis doctoral és dels pocs ritus de pas que resten an la societat actual. En tot cas és absolutament imprescindible en la carrera acadèmica on marca -sens dubte- un abans i un després. Equival al lleó o altra peça de caça major que s'exigeix cobrar per a ser reconegut en el gremi dels doctes i poder anar de caça-recerca per un mateix.

7b1. Són molts els doctorands que s'esfoncen sense poder culminar una recerca mínimament innovadora, rigorosa i sota tutoria acadèmica. No hem d'oblidar tampoc, que és molt difícil escriure en solitud una opera prima interessant. Tot i que el resultat és força semblant -la publicació d'un primer i significatiu llibre o article-, plantegen exigències i dificultats sorprenentment diverses.

7b2. Certament per a uns és més fàcil anar a la primera "cacera" "per lliure", totalment sol i en contra del món. Ara bé, això no invalida les dificultats i avantatges que ofereix el doctorat. D'una banda, no s'està completament sol però, d'altra banda, cal superar "l'infern" que -com diu Sartre- són els altres. Cal pensar que cada vegada més el coneixement, la recerca i la creació s'han convertit en tasques col.lectives dutes a terme en grup i sota gran exigència comunitativa i col.laborativa.

7c. De tota manera, és un índex excel.lent dels bons doctorats que es publiqui la tesi com a llibre. I que amb el temps, ningú recordi que fou resultat d'una tesi doctoral! N'hi ha força exemples, que mantenen l'esperança que no tot és burocràcia, necessitats acadèmiques, ambició, vanitat...

7d. Com totes les experiències vitals, els ritus de pas poden ser superats amb gran millora personal o -merament- com una condició exterior que no ens aporta ni canvia. També passa amb els doctorats. N'hi ha de magnífics -habitualment els que han convertit les dificultats en oportunitats-  i n'hi ha de molt mediocres.

7d1. Hi ha exemples d'aquests darrers que passen com si fossin dels primers, però en general els èxits immerescuts, acaben generant persistents mediocritats i finalment ridículs històrics. També n'hi ha molts i trists exemples, a evitar.

7d2. Com en els ritus de pas, també pels doctorands, tot allò mediocre que podria haver estat molt millor és una oportunitat perduda que mai no tornarà. Ja que és quelcom que s'ha-hagué de fer en aquell moment i en cap altre. És molt difícil aprovar a "pilota passada" aquestes "assignatures pendents".
 
7d3. Les tesis mediocres amb “cum laude” solen condemnar els seus doctorands, tutors i –inclús- tribunals a persistir en la mediocritat. ¿Quina n'és la principal víctima?: el propi doctorand, si realment aspira a ser un veritable pensador i escriptor.

7d4. No corris aquests riscs... si pots evitar-ho.

7e. I sempre comença per una oració (encara que sigui muda) com la que inicia aquest humil escrit.

Estructura completa i ordenada del discurs en els posts: DIR LA "TESI DE LA TESI", PREVENIR EL PITJOR, FER ARRIBAR EL MISSATGE, LLUITAR AMB EL TEXTEVITAR ERRORS I GUERRES, SEDUIR AMB PARAULES I ARGUMENTS i HI HA ALTERNATIVA?

EVITAR ERRORS I GUERRES



5. El bon escriptor és el més dur crític dels seus escrits i, precisament per això, pot arribar a ser bo. Com que s’estima a si mateix i el seu escrit, l’escriptor es fa plorar d'autocrítica i corregeix fins l’infinit el seu escrit. La bona lletra amb la sang i les ratllades, surt! 
a. En canvi, l'obnubilament i concentració ultraespecialitzada de la tesi fa del doctorand el més alienat crític de si mateix.

b. Sovint l'escriptor té en l'editor algú que l'ajuda a ser més autocrític; el doctorand el té obligatòriament: el tutor.

c. Ara bé, el tutor no pot ni ha de ser cap "ghostwriter" o "negre literari"; però tampoc un tirà o una espècie de senyor feudal acadèmic que cobra el "delme" als seus vassalls.

LLUITAR AMB EL TEXT

4. L’escrit ha d’expressar-se i defensar-se per si sol; i cal que ho faci molt bé, ja que l’escriptor és totalment absent en els moments més decisius de la recepció de la seva obra. El text és la veritable arma indefensa de la tesi.

   a. Tenia raó Plató: en la comunicació verbal cara a cara pots escollir l'interlocutor, el moment, la circumstància... i modular el missatge segons com els afecta. Però en la comunicació escrita això no passa i el text queda alhora indefens de la nostra "protecció" personal i totalment autònom i lliure en la seva relació amb el lector

SEDUIR AMB PARAULES I ARGUMENTS



6.  6. L’escriptura és un exercici de seducció. L'escriptor vol seduir els lectors i el text és la seva arma. Però, com es queixa Plató, és un tipus de seducció potencialment "oberta" que no queda limitada a cap receptor concret. Per tant no és decisiu si no sedueix a algú en concret, però no hi ha excusa si fracassa sistemàticament en la seducció. Un escriptor sense lectors, no es cap veritable escriptor.

a. Una tesi és un tipus d'assaig (i de seducció) força codificat i cal conèixer-ne les regles.


FER ARRIBAR EL MISSATGE EN LA TESI

Algú vol escoltar-me!


3. 3. El lector és sobirà i la seva interpretació depèn de mil atzars, mentre que l'escriptor està sol. El tutor i el tribunal són els primers lectors veritables (no amics...) de la tesi ¡I sovint acaben sent-ne els únics!

a. El doctorand i l'escriptor tenen el poder meravellós, diví i creador de disposar les paraules i -per això- donen el primer cop (que pot valdre per mil).

b. Els tribunals llegeixen (i jutgen!) les tesis en males condicions: a l’avió o el tren, amb presses, enmig d’interrupcions, relegant altres lectures més interessants i d’autors consagrats, sota l'efecte de filies i fòbies... Recorda però que el doctorand disposa les paraules i desplega el logos



b. Per l'anterior, és important estructurar la tesi de manera que minimitzi el perill de cansament, mala interpretació o abandonament de la lectura. Cal preveure i facil.litar lectures no lineals de la tesi i maneres de recuperar-ne la lectura que no siguin (tornar a) començar des de l'inici.
c. El tribunal d’una tesi és totpoderós i sobirà, potser només pot influir-lo algunes vegades el tutor. Confia en aquest, tem aquell, però sobretot: fes la teva feina!!!!!

PREVENIR EL PITJOR EN LA TESI


2 A l’escriure –com en tot l’important- cal partir de la “Llei de Murphy”: si alguna cosa pot anar malament, anirà malament. 

a. Si el text de la tesi pot ser malentès, serà malentès. A més, el tribunal considerarà al doctorand l’únic culpable del malentès. I tots els doctors i doctorands sentiran confirmat el "Principi doctoral de Silè": Cap doctorant -excepte un mateix- no mereix mai presentar la tesi. Però donat que ja es massa tard i el tutor ho ha permès: el doctorand ha de ser castigat duríssimament pel seu atreviment! Morir jove és poc càstig per a ell!

Sep 9, 2015

MACROFILOSOFIA I MACROHISTÒRIA DEL DRET


Tenen sentit avui una macrofilosofia i una macrohistòria del dret? Què poden aportar als estudis jurídics actuals i als més generals? Són una mera erudició o bé aprofundeixen en algunes de les qüestions més bàsiques i insosliaiables del dret i de la societat? 
 
Evidentment aquests tipus d'estudis van críticament més enllà de la mera positivitat de l'ordre jurídic i de les tasques pragmàtico-lucratives dels especialistes del dret. Això dóna més o menys sentit a una macrofilosofia i una macrohistòria del dret? Val la pena investigar críticament com el dret i la juridicitat s'incardinen hermenèuticament en una complexa dialèctica històrica? 
 
Més enllà d'analitzar i estudiar professionalment els codis jurídics, val la pena reflexionar sobre l'essencial dualitat que defineix el dret? Aquest és atzarosament instituït de facto en la violenta i conflictiva història humana però -alhora- no sempre perpetua el domini originari per la força sinó que també sol tendir a instituir-se de iure com un nomos estructurant de tota la societat. Com ha estat això possible -alguna vegada, si bé no sempre- és una qüestió clau que ha de plantejar-se una macrofilosofia i macrohistòria del dret

Sep 8, 2015

CRISI I FUTUR INCERT


de sanjosex.com



Conferències amb debat conjunt posterior sobre "Societat de la Responsabilitat i la Rentabilitat" d'Antoni Saragossa (GIRCHE) i Ricard Gómez-Ventura (catedràtic IES, GIRCHE). Serà el dissabte 19-3-2016 a les 11h a la Sala Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès.
 
Més enllà de la crisi econòmica, actualment vivim crisis socials, polítiques, existencials, cosmovisionals, macrofilosòfiques... Per això el futur apareix amb una enorme incertesa i cal que ens preguntem: de quines causes i conseqüències no en som encara prou conscients? Què podem fer-hi i quines possibilitats reals tenim obertes? Cap a on ens portarà el temps de decisió que acompanya les crisis?

Aquest és el tema general del Curs 2015-16 sobre“Crisi i futur incert” de l'associació Liceu Maragall de Filosofia que -com sempre- es du a terme a l'Ateneu Barcelonès. Les primeres sessions van ser:
19-9-2015 "Futur del nacionalisme i de l’Estat-nació" Gonçal Mayos i Joaquim Capdevila
17-10-2015 "Crisi autoritat, democràcia i patriarcat. En els 20 anys de la mort de Gilles Deleuze" Lluís Roca i Joan Morro
21-11-2015 “Futur de coneixement o d’ignorància?” (Acte pel Dia Mundial de la Filosofia -UNESCO- i dins del Barcelona Pensa)
19-12-2015Futur d’una filosofia i política radicals” Andytias Martos (titular UFMG, Brasil)
16-1-2016 “Incertesa i indiferència: els drets, el món virtual…" Albert Llorca Arimany i Marta Doltra
13-2-2016 “Mite i raó del dret i la política” Felipe Magalhães Bambirra (UFG, Brasil)

Sep 1, 2015

NOMOS: CONSTITUÏT DE FACTO, CONSTITUENT DE IURE



Una de les paradoxes i complexitats claus del dret i l'Estat  és què: d'una banda són un nomos originat de facto en la història i –inclús- en la violència. Però alhora i malgrat la inacabable conflictivitat humana, transcendeixen l'origen violent creant institucions de iure, llei i justícia que els poden legitimar, alhora que pacificar la societat.

Aquesta complexa paradoxa inclou -al menys com amenaça última- el teoritzat pels "realistes agonistes" (de Maquiavel i Hobbes a Carl Schmitt i Chantal Mouffe): Les distincions de facto i de iure, constituït-constituent, fill de la violència però pacificador... són només una aparença consoladora, ja que -a tots els efectes- pressuposen un poder incontrolable (contra Montesquieu) capaç d'actuar si cal en un permanent Estat d'excepció (Giorgio Agamben).

Dret, Estat i la resta d'institucions polítiques es mouen doncs en la contradicció constituent-constituït. Expressen el sorprenent xoc entre -de l'una banda- un nomos constituït a  través d'un factum sovint violent, no democràtic i sense cap altra validesa que la força, però que -de l'altra banda- constitueix una iuricitat, validesa de iure o -inclús en els millors dels casos- una autoritat legítima.
En termes de Hobbes, Spinoza o Rousseau: el dret, la llei i l'Estat neixen en i de l’estat de natura on -malgrat el que digui Locke- difícilment la justícia pot fer-se valer per si sola. Ara bé –paradoxalment- llavors s'instaura un estat civil, un Estat, un sobirà, un Leviatà i –amb independència de si són democràtiques- una certa justícia i llei.

Naturalment passa sovint que la violència i injustícia de la instauració de facto es perpetuen i enquisten en unes "lleis" que en realitat són una dominació del tot injusta, la perpetuació de la violència originària per "altres mitjans" (Claussewitz). Inclús podríem dir que això sol ser històricament l'habitual. Ara bé també cal reconèixer la meravella i paradoxa que s'esdevé quan aquesta constitució de facto evoluciona i constitueix un nomos menys opressiu i que tendeix a eliminar la violència original tot instaurant una justícia més pacificadora, igualadora i solidària.