Feb 28, 2016

UTOPIA E PENSIERO CRITICO

Questa ricerca si propone di offrire una ricostruzione complessiva degli aspetti salienti dell’utopia. le riflessioni si focalizzano attorno al tentativo di pervenire ad una comprensione non riduttiva dell’universo utopico. L’utopia abbraccia una vasta gamma di ambiti diversi che vanno dall’ideologia alla religione, dalla filosofia sociale, alla filosofia politica e all’economia; rappresenta, dunque, un valido strumento d’indagine per analizzare la pluralità delle diverse dimensioni delle relazioni sociali.
Gli ultimi decenni, anche a causa della pessimismo della ragione moderna e del pensiero debole, si sono caratterizzati per una crisi ed una sfiducia generalizzata nei confronti della politica e dall’affermazione dell’ideologia neoliberale.La speranza è riposta nei nuovi movimenti sociali che si stanno dimostrando i più strenui difensori dell’ambiente e dei beni comuni.
Grado di Innovazione: A mio parere il grado d’innovazione della tesi sta nel fatto di aver cercato di cogniugare il pensiero utopico, partendo dalle origini, con un fenomeno contemporaneo come il cosiddetto “pensiero unico”.
Utopia versus pensiero unico. Il cammino del pensiero utopico come ricerca di un’alternativa globale de CRISTIANO PROCENTESE. Relatores: Giuseppe Goisis (Università “Ca’ Foscari” di Venezia) e Gonçal Mayos (UB).

Feb 20, 2016

1924-1935: LA GENERACIÓ MÉS INFLUENT


Quina és la generació de filòsofs més influent avui dia? Som conscients que molts dels grans pensadors que més citem avui, que més marquen el debat actual d’idees i encara són la guia primordial per al nostre present conformen una generació?

Així és, encara que sorprengui a molta gent acostumada a historiar èpoques anteriors, però molt poc acostumada a analitzar les concomitàncies socio-històriques dels pensadors que més és influeixen per a analitzar el present. La generació de pensadors claus per a comprendre el nostre present (al menys en les nostres facultats de filosofia) va néixer en una dècada meravellosa que situem entre 1924 i 1935.
 
La llista de pensadors o d'innovadors fornidors d'idees filosòfiques és immensa. Només guiant-nos per la nostra pobre memòria analitzarem breument aportacions de:
Alberoni, Axelos, Ballard, Baudrillard, Bauman, B. Bernstein, Bourdieu, Castaneda, Castoriadis, Certeau, Derrida, Dussel, Chomsky, Debord, Deleuze, Eco, Enzensberger, Feyerabend, Fodor, Foucault, A.G. Frank, Geertz, Gellner, Guattari, Habermas, S. Hall, Harvey, Hintikka, Huntington, Inglehart, Jameson, Kołakowski, Kosik, Lacan, Lefort, Le Goff, Luhmann, Lyotard, Marquard, Negri, Passeron, Pöggeler, Putnam, Rorty, Sahlins, Saïd, Sen, Searle, Serres, Steiner, Taylor, Virilio, Wallerstein, Warhol, E.O. Wilson, H. White, B. Williams...
 
Comencem destacant estels tan brillants i fugissers de la Generació Looping com James Dean (1931-55) i Elvis Presley (1935-77). Ells exemplifiquen molt bé els primers enormes loopings que va experimentar la generació ja sota una clara hegemonia cultural dels Estats Units. També mostren l'èxit esclatant i d'enorme impacte en les masses que van experimentar ja molt aviat quan eren joveníssims, cosa que era impensable per a qualsevol generació anterior. També exemplifiquen molt bé que -a més de dins dels avions- sobretot van "viatjar" a lloms dels mass media i que, així, es va generar al seu voltant una mítica (pràcticament mundial) que perdura -en una època tan immediatista i accelerada com l'actual- entre 40 y més de 60 anys després de la seva mort!

Feb 14, 2016

CIVILITZACIÓ A MÉS DE CULTURA


Catalunya viu un moment clau en la història de la seva civilització. Per què parlar de "civilització catalana” a més de “cultura catalana"? Així -com diu el Doctor Mayos- remarquem més que ens volem atenir especialment als fets i creacions col·lectives, públiques i institucionals dels catalans i/o que s'han succeït a Catalunya amb una mirada que vagi més enllà del mer interès arqueològic, reductivament patrimonial, allunyada de la vida i del present.
Per poder afrontar un futur sobirà ens cal prendre consciència i actualitzar-nos -com tots els països i pobles fan o haurien de fer-com a part essencial del "patrimoni humà comú". Així podrem ser cridats alhora "civilitzats" i "cultes", "cultivats", amb "cultura". I és per això que hem volgut saber el parer d’un dels nostres més reputats filòsofs, en Gonçal Mayos, professor titular de filosofia en la Universitat de Barcelona.

Feb 8, 2016

Feb 2, 2016

FILOSOFIA RADICAL: SENTIT, POSSIBILITATS I LÍMITS


 

La professora Dra. Fernanda Busanello Ferreira (UFG, Brasil) farà una conferència (amb debat posterior moderat pel Dr. Mayos) sobre el seu recent llibre "O GRITO! DRAMATURGIA E FUNÇÃO DOS MOVIMENTOS SOCIAIS DE PROTESTO", el dilluns 15-2-2016, de 18 a 21 hores, al Seminari d'Història de la Filosofia, 4t pis, Facultat de Filosofia, UB.
 
 
Cicle de cinc debats de 3h cada un (dilluns de 19 a 21 hores 50’), dirigits pel Dr. Gonçal Mayos (prof. titular UB i director d'OPEN-PHI i del Grup Internacional de Recerca "Cultura, Història, Estat" GIRCHE). 

Hi ha dues interpretacions de “filosofia radical” que estan molt vinculades però que també són profundament contradictòries:
 
1) És radical la filosofia que va a les arrels... de la realitat, del coneixement, de la societat i l’ésser humà. Aquest és l’ús tradicional. Així Descartes o Kant eren filòsofs radicals perquè volien explicitar el fonament últim i, per tant, l’arrel de tota realitat

Breument: per a Descartes això significava posar en marxa el dubte “hiperbòlic i radical” per a trobar el fonament-principi darrers de tota evidència: el cogito o la irrebasable reflexivitat cognitiva que sempre –necessàriament- és pressuposa el subjecte pensant darrera de qualsevol pensament. En Kant, significava constatar la necessària “revolució copernicana” que permetia explicitar les diverses condicions de possibilitat dels diversos actes del subjecte transcendental humà. I la recerca de la “radicalitat” (ja sigui en forma de fonament radical o del radical "Abgrud" que l’impossibilita en abocar a un abisme sense fonament) continuava amb Fichte, Hegel, Schelling, Marx, Nietzsche, Husserl, Heidegger... 
 
2) Ara bé també és “filosofia radical” aquella que es proposa transformar radicalment la realitat: social, política, cognitiva, inclús en general “humana”. Darrerament és aquest sentit de "filosofia radical" el més utilitzat per a definir un pensar més implicat indestriablement amb l'acció política i la vida quotidiana. Tot i així, cal recordar que també seria molt fidel al sentit original de la filosofia com a resposta sorpresa i esglaiada a una realitat que colpeja i obliga a algun tipus de praxi vital.
 
Més enllà que puguin implicar-se mútuament, ja que sempre “es busquen” les arrels, la distinció entre tots dos tipus de “filosofia radical” estaria molt ben concisament expressada en la famosa tesi XI de Marx sobre Feuerbach (1945). S’hi afirmava que tradicionalment i segons 1) "Els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món [i els millors com Hegel ho han fet amb la màxima radicalitat], el que cal és transformar-lo", és a dir 2) transformar la realitat des de les seves més profundes i qüestionades arrels.